Inquiets (Les Hores), de l’escriptora i crítica literària Linn Ullmann (Oslo, 1966), narra en un format que intercala la primera persona del dietari i la tercera persona de la prosa convencional l’emotiva relació entre un pare –director prestigiós de cinema suec– i la més petita de les seves nou filles, que ara és una jove escriptora d’èxit que li proposa d’escriure un llibre a quatre mans a partir de les converses gravades, una col·laboració intergeneracional sobre el tema de l’envelliment. Quan comencen, el pare, que afirma trobar-se en l’epíleg de la seva vida, perd la memòria, canvia el llenguatge i mor al cap de quatre mesos d’haver començat el projecte (i això no és cap espòiler). Barrejant el relat autobiogràfic amb la transcripció de les sis gravacions, Ullmann parla del seu pare i de la seva mare, una parella d’artistes hipertreballadors (el director Ingmar Bergman i l’actriu Liv Ullmann) quan ella era una nena curiosa que ho observava tot amb ulls de gran. La parella Bergman-Ullmann va representar un ideal estètic que encara segueix seduint el públic per la combinació equilibrada entre serietat i sensualitat.

Finalista del Premi de Literatura del Consell Nòrdic i del Premi Crítica de Noruega, Inquiets és un llegat personal imperdible, un relat més proper a les memòries que a la ficció. Els records de la petita Linn de quan a l’estiu visitava el seu pare a l’illa sueca de Faro i de la vida més inestable amb la seva mare entre Escandinàvia i els Estats Units passen pel sedàs de la seva consciència adulta en un ordre que no és lineal però tampoc aleatori. Inquiets es pot llegir també com una memòria de dolor en la tradició de L’any del pensament màgic de Didion, una meditació sobre la manera com la pèrdua es manifesta en la vida dels que queden. Aquests records de la narradora dibuixen un home compromès amb l’art, l’eros i l’autoexploració, allunyat dels seus nou fills i les seves sis dones. Va organitzar la seva vida a l’illa per defensar unes rutines lluny de la rebel·lia que li era essencial, tot i que allò era un anar i venir de dones. Ser un faldiller no significa que Bergman fos fred o cruel, sinó que vivia la vida distanciat dels seus. La relació de la narradora amb el pare i amb la mare estableix un curiós contrast de gènere: mentre que l’absència permanent del pare és vista amb la lògica d’una vida laboral intensa, la mare que marxa a buscar-se la vida com a actriu és pintada com un monstre. Les diferents trajectòries dels seus pares també reflecteixen els rols de cadascú en el món de la cultura. Un artista masculí molt tradicional i una actriu femenina, un que mira i l’altra que és mirada.

Inquiets és un collage fragmentari d’una família dividida des del començament, un intent d’aïllar la mare, el pare i la filla (cap personatge té nom dins el llibre i tots ells són imperfectes, vulnerables i inquiets, però lluitadors) i mirar de traçar els pocs punts d'intersecció entre tres persones que no tenen ni una sola fotografia junts: una constel·lació inexistent. En una entrevista, Linn Ullmann va donar la clau d’aquest desencontre afirmant que Inquiets és un llibre sobre l’edat, sobre edats difícils de superar. Sobre nens que volen ser adults i adults que volen ser com nens. Una situació que complica les coses. L’estructura, molt més clara, és una picada d’ullet al seu pare. La música preferida de Bergman eren les suites per a violoncel de Bach, totes amb sis moviments de ball. Cada secció d’Inquiets porta el nom d’un d’aquests moviments (Sarabande, Guigue). Ullmann va utilitzar la coreografia i l’estat d’ànim dels balls de la Cinquena Suite per evocar l’estat d’ànim i la veu en cadascuna de les sis parts d’un llibre homenatge que farà les delícies dels amants del setè art.