Vilafranca del Penedès“Estic segur que ni una sola llei feta per l’home és sagrada davant l’impuls de la passió”, exclama un dels personatges d’aquesta obra de teatre que, per l’estructura i la forma del relat, és molt més a prop de les històries de Dublinesos que no de les complexes construccions narratives d’Ulisses o Finnegans Wake. El matrimoni format per Richard Rowan i Bertha ha viscut uns quants anys a Roma. La causa del seu exili no té res a veure amb raons polítiques, ni amb les necessitats més peremptòries del viure. A la capital italiana s'ha criat el fill il·legítim de tots dos, l’Archie, de vuit anys. La parella comparteix protagonisme amb una noia, Beatrice Justice, que ensenya música al nen, i amb el cosí d’aquesta, Robert Hand, amic de joventut de Richard. De fet, els dos homes van conèixer alhora Bertha. Beatrice, tot i la seva joventut, sembla que comprèn bé Richard, sempre “escarrassat en no sé què que escriu”, com remuga una criada. A més, en els anys que l’home ha viscut fora, n’ha estat una fidel corresponsal. 

En la seva novel·la més justament aplaudida, L’última trobada, Sándor Márai plantejava una qüestió moral que Joyce ja havia desenvolupat aquí un quart de segle abans: el del dubte amorós. Els dos protagonistes de l’hongarès, amics des de la noiesa, havien estimat la mateixa dona, que, en el moment de la decisiva trobada, ja és morta i enterrada. El marit d’aquesta s’ha esperat quaranta-un anys a saber què va passar realment aquell dia en què la seva dona, ell i l’amic van sortir de cacera, i la cosa podria haver acabat tràgicament... 

És difícil conèixer ningú

Richard i Robert també han compartit amant, però Joyce no aclareix de quina de les dues dones es tracta. “És difícil conèixer ningú que no sigui un mateix”, diu Beatrice, i tota l’obra constitueix una exemplificació d’aquestes paraules. Dividida en tres actes, el primer transcorre a casa de Richard i Bertha; el segon, en una mansió de Robert que, en els anys de la jovenesa, havia compartit amb el seu amic íntim; i el tercer, de bell nou, a la casa familiar. L’acte segon és el que concreta l’enigma principal: ¿què ha passat realment en la trobada nocturna entre Robert i Bertha? La incertesa fereix Richard (és difícil conèixer ningú).

“Hi ha coses que només les vius una vegada”, deixa caure —equívoca— Bertha, que aquí sembla hereva de la figura dramàtica de la Gretta d’Els morts. Al final, entendrem aquest "que només les vius una vegada". El seu marit, però —l’“irlandès il·lustre”, com l’adjectiva Robert, en un article escrit a rajaploma i publicat en un diari l’endemà de la nit dels fets—, obsedit pel dubte, ha sentit unes veus que li recomanaven que “abandonés tota esperança”. Richard, escriptor, és un home culte. A banda la picada d’ullet dantesca, en fa una altra de pascaliana: “Abans que nasquéssim hi havia una eternitat, i en vindrà una altra quan ens hàgim mort”. ¿Qui és el personatge més tràgic d’aquesta història? Segurament aquell que està afectat per “la ferida profunda d’un dubte que mai no cicatritzarà”.