Llegim 04/06/2021

Una insípida faula feminista: 'Pedres a la butxaca', de Kaouther Adimi

La seva obra anterior, 'Les nostres riqueses', havia tingut èxit crític

2 min
Una oda al primer editor d’Albert Camus

Pedres a la butxaca es presenta com una petita faula feminista a l’entorn de l’obsessió, a les societats àrabs, perquè les dones no es quedin solteres (o fadrines, com n’hem dit sempre a ma casa). La narradora, una jove algeriana que viu i treballa a París, experimenta en carn pròpia les pressions maternes en favor d’un marit. Tornar a Algèria, en aquest sentit, hi representa el retorn al patriarcat, a l’opressió civil i al tedi vital. La peripècia podria haver-se resolt en alguna mena de reflexió sobre la distància (no només física) entre les dues ribes del Mediterrani, sobretot en allò que afecta les dones. Però Adimi s’instal·la en un to que bascula entre la ingenuïtat i la insipidesa, i el relat acaba en un conjunt d’anècdotes agredolces.

Kaouter Adimi venia precedida per una recepció crítica notòriament positiva per la seua obra anterior, Les nostres riqueses. No he llegit aquest llibre i la meua tasca consisteix a avaluar Pedres a la butxaca. Sincerament, no hi he vist rastre de la brillantesa que es lloava al seu text anterior. Com jutjar, si no, un paràgraf com aquest: “El meu despatx és tot de vidre i està decorat amb molt de gust, el d’un decorador, no pas el meu, perquè jo no en tinc gaire. És lluminós els dies de sol, gris els dies de pluja, i està a prop dels lavabos per als dies de mal de ventre”.

Una imatge del centre d'Alger, capital d'Algèria, on transcorre el llibre de Kaouter Adimi

I, tanmateix, un esclat d’intel·ligència (és a dir, d’ironia) emergeix, de sobte, en unes altres pàgines, i el lector exigent alberga alguna esperança: “Els exèrcits haurien d’estar formats únicament per dones. Les batalles, les revolucions, les guerres serien molt més èpiques, sagnants i violentes del que han estat fins ara”; “Els algerians estimen les seves mares fins a l’extrem de tenir por d’enganyar-la amb la dona”.

El punt de vista naïf o fins i tot adolescent que adopta la veu narradora afavorirà potser una certa empatia amb la protagonista entre certs lectors (o lectores), però en un esperit una mica exigent acaba per impossibilitar un interès més seriós pel que s’hi està contant. I és una llàstima, perquè és obvi que la situació de la dona algeriana –i en general als països àrabs– és un tema suficientment complex com per merèixer una altra mena de tractament. I un últim detall: podria ser que el títol de l’obra fos també una metàfora feminista (en al·lusió al suïcidi de Virginia Woolf, ofegada en un riu amb les butxaques plenes de pedres), però la repetició constant d’aquest motiu al llarg del relat el desproveeix de la seua energia potencial. I ho sento molt.

stats