París“La llibertat és una llibreria”, escriu Joan Margarit en un dels seus poemes. És un dogma que segurament compartiria l’algerià Edmond Charlot (1915-2004), el gran editor de la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. La llibreria de Charlot, al número 2 bis del carrer Charras d’Alger, només feia set metres de llarg per quatre d’ample i va agafar el nom prestat d’un llibre de Jean Giono, Les vraies richesses (1936, publicat en castellà per Errata Naturae el 2016). La llibreria era una capsa de llumins plena de lletres amb història, i el jove Albert Camus sovint hi corregia manuscrits.

Aquí rau la paradoxa, i alhora l’encant, d’aquest traficant de llibres tan important com desconegut al qual Kaouther Adimi (Alger, 1986) homenatja en el seu últim llibre, Les nostres riqueses (Periscopi / Libros del Asteroide), amb la traducció del francès d’Anna Casassas (en català) i Manuel Arranz Lázaro (en castellà). Adimi aspira a aconseguir que el record de Charlot no quedi només en el fet de ser el primer editor de Camus, amb qui assegura que mantenia una relació de confiança. “Justament no volia fer un llibre només sobre aquesta part de la història. No volia que Camus absorbís el protagonisme de Charlot”, explica a l’ARA Adimi, que viu i treballa a París des del 2009.

Entre ficció i realitat, el llibre intercala les històries de dos personatges que s’emmirallen pels seus actes de rebel·lia i insubmissió. Començant per Charlot, que el primer llibre que va publicar com a editor, el 1936, amb 21 anys, estava prohibit a Alger. Es tracta de l’obra de teatre Révolte dans les Asturies [La revolta d’Astúries], escrita per Camus -entre d’altres-, i que la municipalitat va prohibir per no donar males idees als algerians.

No només en aquest fet Charlot “va marcar la història de l’edició francesa, amb una visió extremament moderna per a l’època”, explica Adimi. De ment oberta, “li interessava tant el que pogués dir un escriptor d’Algèria, d’Egipte o de Mèxic com del barri parisenc de Saint-Germain-des-Prés”. El que volia Charlot és que “la tinta fos una eina per fer viatjar els llibres”.

L’home, que de jove patia per no quedar-se calb, va inventar la contraportada tal com la coneixem avui en dia. Així ho explica en el dietari que Adimi s’imagina en el llibre després d’haver-se documentat, amb dificultats, durant un any. Gairebé no hi ha arxius de les edicions Charlot. L’Organització de l’Armada Secreta (OAS), que defensava la presència francesa a Algèria, va atemptar als anys 60 contra la llibreria Rivages que l’editor va obrir el 1954 a Alger.

El diari personal també posa de manifest la teranyina que Charlot va anar filant amb els anys i on van caure atrapats, per amistat, afinitat o bé admiració, Albert Camus, André Gide, Jean Grenier, Emmanuel Roblès, Gabriel Audisio, Jules Roy i Max-Pol Fouchet. Una selecció dels escriptors que van formar part de la vida cultural d’Algèria entre els anys 30 i fins al 50. Fouchet va arribar a dir una vegada que Charlot havia polaritzat la vida intel·lectual d’Alger. El seu gran projecte era editar tots els autors mediterranis, tot i que no va poder complir-lo amb escriptors com Kateb Yacine i Mohammed Dib per insolvència.

Sense tinta ni paper

De fet, els problemes financers l’acompanyaran tota la vida. A això s’hi afegiran les penúries de paper i tinta durant la Segona Guerra Mundial. “Com aconseguir publicar en temps de guerra, aquest és el llibre que s’hauria d’escriure!”, ironitza al dietari. Fins al punt que Charlot haurà de resignar-se a no poder publicar L’estrany de Camus: “Publicar-los? [parla també d’ El mite de Sísif i Calígula ] Em faria molt feliç, però en el context actual és impossible: no hi ha paper, no hi ha fil de relligar, no hi ha impressors i, en el fons... a ell li convé algú instal·lat a París i que tingui més mitjans que jo”. D’aquesta manera, tan generosa com injusta, se li va escapar de les mans la resta de la producció literària de Camus. “No tenir paper ni tinta i, per tant, no poder publicar més llibres va ser el seu gran drama”, recorda Adimi.

Charlot aconsellarà a Camus la casa Gallimard, que llavors ja començava a ser un mastodont de l’edició francesa. Ser un peix gros, però, no impedirà a Gaston Gallimard, el seu fundador, que parli de Charlot com d’un rival durant la seva curta aventura a París, quan hi instal·la la seu de la seva editoral del 1945 al 1950. “Quan Charlot arriba a París ho fa com un estranger, tot i que en aquell moment Algèria encara era francesa”, explica Adimi. “Les edicions Charlot comencen a tenir èxit i premis literaris”, i això és tradueix en enveja i menyspreu. “Es va adonar que les regles del joc no eren les mateixes” que a Alger. La qüestió de fons: “Hi havia un menyspreu cap a Charlot perquè venia d’Algèria, que no era precisament Saint-Germain-de-Prés”, diu Adimi.

L’altre protagonista de Les nostres riqueses és l’Abdallah, amb el qual Adimi transporta el lector a l’Alger d’avui, ciutat on va néixer i la seva principal font de creació. Amb un toc d’humor tan imprevist com remarcable, l’escriptora fa que Abdallah impliqui tot el barri perquè el número 2 bis del carrer Hamani (antigament Charras) no acabi en mans d’un empresari que hi vol instal·lar una bunyoleria. “¿Així ho poden vendre tot? ¿Avui una llibreria, demà un hospital? ¿I jo he de callar i prou?”, s’enfurisma l’Abdallah, que Adimi descriu com un “vell guardià dels llibres” d’aquest petit temple de literatura.

Tant la perseverança de l’Abdallah com la lluita de Charlot per tirar endavant una editorial amb només quatre francs algerians són temes molt d’actualitat. Adimi explica que els editors i llibreters independents amb els quals ha pogut parlar durant la promoció del seu llibre, que a França va sortir el 2017, coincideixen en un punt: “La gran vigència avui en dia d’aquest text en la lluita de Charlot com a editor i les dificultats que té”. Els oficis d’editors i llibreters “són extremament preciosos -diu Adimi-, però també extremament difícils”. Com totes les veritables riqueses.