“Va a pleret sentint el pes de cada pas, sentint la immensa bellesa de la nit que el commou més del que voldria”. Maria Barbal suavitza així el retrat del seu antiheroi. Furro és un home covard en l’amor i en la vida que inspira tendresa i fàstic, rebuig i commiseració. Ambientat en el 1936, el relat és un estudi de la immundícia humana, que no caduca mai. Amb aquests pensaments al cap, entro a la cuina i topo de cara amb el calendari que té reproduccions de Van Gogh. La immensa bellesa d’un carreró d’Arles amb la terrassa groga per la intensitat del sol i el cel violeta perforat amb les estrelles em fa pensar en el fragment llegit i m’adono que el volum de contes reunit per Ricard Ruiz Garzón no és una crestomatia convencional. El recopilatori de Risc s’assembla al meu calendari de làmines llampants. Els nombres que marquen els dies estan posats al peu, gairebé invisibles, així que destaca només l’emoció de les imatges. Tota la resta sembla prescindible. El fil conductor que lliga els contes de Risc no és ni l’estil ni la pertinença, sinó una mirada retrotòpica, com diria Zygmunt Bauman. Impera la distància, els autors dibuixen els límits del seu món referencial, però sol·liciten l’empara de la ficció per protegir-se davant d’un excés de la realitat.
El primer que esquiva la confrontació amb la intimitat és Vila-Matas en el seu programàtic manifest que obre el volum. Jordi Puntí ho reconeix d’una manera encara més directa amb el vers de Gabriel Ferrater: “Diré el que em fuig. No diré res de mi”. Amb la confessió d’un autoestopista, Puntí crea una veritable al·legoria de l’ofici d’escriure: “Obres una porta i et fiques una estona a les seves vides”. El seu protagonista viatja des de Vic, Miquel Duran ocupa el seient a l’autobús de Banyoles i Albert Sánchez Piñol s’endinsa en el segle XVI, tots ells amb la intenció de teixir la dimensió espacial d’una identitat invisible i fragmentada.
Tot allò que no encaixa
L’antologia és intensa i marcada per una dolorosa confrontació amb elements difícils d’assumir. La por davant dels intrusos tant pot adoptar la forma de denúncia de tota exclusió, com pot convertir-se en el pànic de quedar exclòs. Són les rates que s’han fet fortes al galliner les que expliquen “la neteja que mai s’acaba”, denuncia Francesc Serés. Víctor García-Tur afegeix que “els hauríem d’haver esclafat quan encara era possible. No ho vam fer i ara assistim a la fi d’Europa”. Mar Bosch porta l’obsessió amb la puresa fins a la patologia amb els gèrmens microscòpics. Que tot allò que no encaixa és una anomalia molesta, ho saben també Adrià Pujol Cruells i Sebastià Portell.
Flavia Company estira el fil de la vella metàfora del bagul ple de cadàvers del passat i moralitza sobre tots aquells trastos dels quals cal desempallegar-se per poder viure feliços ever after. El cos es revela com el principal impediment de la felicitat completa. Llucia Ramis, Borja Bagunyà i Eduard Márquez constaten que ens fem vells, obesos, malalts de tant viure. Per aquesta via torna a esclatar el pànic de no ser assumit. L’autoestopista de Puntí confessa que a causa de la indiferència del conductor “el silenci se solidifica dins el cotxe i comença a clavar-se’t a les temples, al pit, i t’enfonsa més i més en el seient”.
Els relats revelen l’enorme desig de tocar la vida amb les mans nues i el feixuc reconeixement que rere una màscara tot és més fàcil. La disfressa no només amaga, sinó que permet aixecar-se “un pam per sobre de totes les coses”, com les sabates de xarol vermell en el conte de Bagunyà. Per això, més que desenfrenar la seva passió pel risc, els autors de l’antologia han compost un “recordatori rítmic de la inadequació de peu i sabata”.
