Miquel Pairolí

Dietaris. Paisatge amb flames / L’enigma / Octubre (pròleg de Vicenç Pagès Jordà)

Editorial Gavarres. 400 pàgines. 18 €

Raimon, en el pròleg de L’enigma (1999), escrivia que s’hi va dibuixant “en filigrana un jo reflexiu, atent, d’ampla curiositat intel·lectual, un punt escèptic i ensems vitalista”. En català, el nom filigrana té diverses accepcions. El cantautor de Xàtiva el fa servir com a sinònim de marca d’aigua, no pas d’ornament preciosista. Aquest volum recull els tres dietaris de l’autor de Quart. El període en què Miquel Pairolí redacta abraça trenta anys d’existència, perquè el primer, Paisatge amb flames (1990), recollia el bo i millor de la seva producció durant els vuitanta. Doncs bé, per poc perspicaç que sigui, el lector s’adonarà del pes que hi va prenent la figura de l’autor, que, malgrat la seva pudicícia, opina amb gran subtilesa i descriu amb severa elegància; això sí, com si ho fes sempre en segon pla (“en filigrana”). Una prosa magnífica, com tantes de les que aplega el llibre, compara el cos humà amb un vestit: “Mentre la vida l’omple i li dona moviment, gràcia, malaptesa, somriure, enuig, tendresa o ira, el cos té un llenguatge i transmet amb el gest o la paraula les emocions i els pensaments, les qualitats o les febleses de l’esperit que conté, de la ment de qui el vesteix. [...] Sense aquest alè de vida el cos resta com ara aquest vestit abandonat, llavors sí, pura matèria orgànica, despulles”. Sembla el trasllat a la prosa –a la prosa sempre matisada de Pairolí– d’una poesia de Carner (aquell Carner que l’autor recomana de llegir ben triat).

Pairolí (1955-2011), periodista de la vella escola, era un lector rigorós de filosofia. Aquí hi ha molta reflexió sobre el pensament d’una munió d’autors (Plató, Sèneca, Marc Aureli, Nietzsche, Camus). Pàgines de gran vàlua sobre l’estoïcisme i l’epicureisme, perquè el gironí valorava la filosofia que ensenya a viure i, tant com això, a ben morir. El temps, d’altra banda, és un dels motius centrals del llibre: “L’existència només es pot produir en els paràmetres cruels de la temporalitat”. I, a continuació, tot fent una concessió a l’impuls metafòric, hi afegia: “Per això no som sinó efímeres llengües de foc, fugaços elements d’un paisatge amb flames”. Va estructurar el primer i el tercer dels dietaris seguint el cicle estacional de l’any. Pel que fa al del mig, la reflexió sobre el temps –el cronològic, però també el meteorològic– hi és, igualment, tothora present. I hi ha, encara, la meditació sobre el misteri de la vida (com en aquella plana en què l’autor s’admira que en cap altre planeta de l’univers no es desplegui una vida tan rica i sofisticada com en el nostre).

En tots tres llibres, l’autor reflexiona sobre la naturalesa i la cultura (i, doncs, sobre la natura humana), sovint fent-ne matèria indivisible. Un text descriu la bellesa de la posta, que té una qualitat mahleriana. Un altre ens fa apreciar la varietat de matisos de la llum de gener. De la naturalesa, no ens en donava mai una mirada romàntica, però tampoc no és la del pagès que l’observa, temorós, recelant de l’element atzarós que pot desencadenar una fatal tempesta. “Viure és caminar lentament cap a la destrucció”. Pairolí era un home escèptic, lúcid, de gustos conservadors, tant pel que fa a la gastronomia com a la literatura (“reproduir els vells sabors excelsos ja se sap que és el més difícil”). En l’art, advocava pel realisme ben construït (¿continuaria defensant, avui dia, Cien años de soledad?) Deplorava, en els llibres i en la vida, els gestos fatus, extrems, fets de cara a la galeria: “Patim encara les conseqüències de l’exaltació romàntica del jo íntim de l’artista”. Tant com determinades obres de Pla, Sagarra o Bladé, caldria que els aprenents de periodista llegissin amb cura aquest llibre. Encara que alguns interessos –l’elogi de la lentitud, posem per cas– els resultin vagament estranys, si no del tot extemporanis.