Quan Eva Baltasar (Barcelona,1978) va publicar la seva primera novel·la, Permagel, em va semblar suggeridora, encara que deficitària, tot i que no més que la majoria de primeres novel·les, gairebé sempre coixes d’alguna pota. Hi havia elements que la feien atractiva, entre d’altres el tractament de la feminitat des dels marges i una llengua poèticament esmolada. La segona, Boulder, em va defraudar i em va sobtar moltíssim que fos finalista del Premi Booker, fins al punt que vaig resar perquè no l'hi donessin: li haurien fet un mal servei a l’autora. Pel que fa a la tercera, Mamut, jo sincerament no l’hauria publicat, perquè és una novel·la fallida: una versió dolenta d’Un amor, de Sara Mesa.

Em direu que tants caps, tants barrets, em direu que aquesta trilogia ha estat molt aplaudida, llegida i comentada als clubs de lectura. Només puc atribuir-ho a dues raons: a la palesa necessitat –més viva que mai– que la literatura es capbussi en la vida de les dones i a la condescendència del nostre sistema literari, que fa temps que ha perdut graus d’exigència. Dit això, ara que m’he convertit en una aixafaguitarres, reblaré el clau: Ocàs i fascinació, la seva quarta novel·la, no millora el balanç anterior sinó que l’empitjora.

La protagonista és una víctima de la precarietat laboral a què la societat actual condemna sense pal·liatius el jovent. Ha estudiat pedagogia –com l’autora– i ha acabat dedicant-se a la neteja de cases –feina que també comparteix amb l’autora–. Deixa els texans a terra quan se’ls treu i escup els xiclets. “¿En quin moment vaig passar de compartir pis amb amigues a llogar una habitació al pis d’un desconegut? ¿En quin moment aquesta habitació va deixar de tenir finestra?”. Desarrelada de tot i de tots –un element recurrent en els personatges centrals de Baltasar–, és expulsada de la seva cambra llogada: “M’havien robat el llit. M’havien robat el sostre i el dret a bany i cuina. M’havia quedat sense ordinador, sense mòbil i sense raspall de dents. Tenia vint-i-set anys i estava acabada”. I aquí comença la seva particular davallada als inferns.

Un engranatge que no rutlla

Tanta soledat ens escama des del primer moment i tanta incapacitat per superar les dificultats també. Si us ha agradat Perfect days, la pel·li de Wim Wenders en què el protagonista neteja lavabos públics a Tòquio, no us agradarà Ocàs i fascinació. El millor del llibre és el títol: rodó, sonor i ben trobat. El que menys: la patologització creixent de la protagonista. No ajuda la manca de versemblança de la trama, que a cada pas s’allunya més de la possibilitat de construir una història plausible que encaixi totes les peces, peces que es van perdent pel camí fins a convergir en un despropòsit majúscul, que no desvetllaré aquí per respecte als fans de Baltasar.

Una novel·la són paraules –Rodoreda dixit–, però també un engranatge destinat a explicar una història. Un engranatge que cal fer rutllar. A mi personalment m’agrada l’estil literari de l’autora, però aquesta novel·la avança forçadament, a base de frases aforístiques que trenquen la pulsió narrativa i no ajuden a construir un relat viu. Ocàs i fascinació és curulla de frases lapidàries com aquestes: “Una nit en blanc al carrer compta per quatre”, “Ser com tothom, que és ser ningú”. Per contra, ens diu que la ciutat és sanguinària, però no ens ensenya per què, i hi relata una atracció fatal que surt del no-res. Eva Baltasar tracta temes que ens interpel·len, però s’aferra a uns personatges malaltissos i a unes històries morboses que no els deixen respirar.