Llegim 27/10/2021

Un 'flâneur' berlinès anomenat Franz Hessel

Publicat el 1929 en alemany, el llibre arriba ara en català gràcies a l'editorial Lleonard Muntaner

Pere Antoni Pons
2 min
Marlene Dietrich va protagonitzar 'L'àngel blau', de Josef von Sternberg, ambientada al Berlín dels anys 20

CampanetEl flâneur és el que es passeja sense rumb ni propòsit per una ciutat, deixant-se endur per la curiositat tranquil·la i expectant de qui sap que cada barri és una galàxia, cada parc o cada edifici públic una constel·lació, cada carrer un planeta, cada casa una estrella, i que la ciutat sencera, amb el passat que s’hi acumula, el present que hi batega i el futur que s’hi gesta, és meravellosa, diversa i inexhaurible com un univers.

El pioner (teòric i pràctic) de la flânerie va ser Charles Baudelaire, que va ser pioner de tantes coses i que va vagabundejar incansablement per la pell, els intestins i el cor de París mentre escrivia Les flors del mal. Seguint els passos del poeta francès, qui millor i més profundament ha reflexionat sobre la qüestió és Walter Benjamin, que a la ressenya que va fer del llibre Passejades per Berlín, de Franz Hessel (1880-1941), va definir els carrers de la ciutat moderna com “l’estatge de l’ésser eternament inquiet” i el flâneur com qui sap habitar un espai.

Parlar de flâneurs i fer esment de Baudelaire i Benjamin és com parlar d’automòbils i fer esment del motor i les rodes: previsible, però inevitable. I encara més si també es parla del llibre de Hessel, publicat originàriament l’any 1929 i ara editat en català per Lleonard Muntaner amb la ressenya referida de Benjamin convertida en postfaci. Per a l’autor de Sobre el concepte d’història, el seu amic i col·laborador Hessel –tots dos traduïren junts els dos primers volums de La recerca... de Proust– era el gran representant berlinès de l’art del vagareig, i això en una ciutat on l’art en qüestió no havia acabat de “florir mai”. Llegint Passejades per Berlín s’entén perfectament l’entusiasme de Benjamin: Hessel no passeja per la capital alemanya, s’hi fon.

Un interès omnívor

Impulsat per una curiositat meditada, però frenètica i acaparadora, i amb una actitud que barreja l’observació inquisitiva i la jovialitat, Hessel mostra interès per tot, es fixa amb més o menys atenció en tot, ens ho descriu amb més o menys detall tot: “les grans naus del ferro i l’electricitat” i “les petites fàbriques”, les andròmines nobles o extravagants de les cases senyorials i el bullici de les tavernes, els grans magatzems i el gust pel ball i per la moda, els vells palaus i els museus, els teatres de varietats i el barri jueu –Hessel ho era i va morir, com Benjamin, fugint del nazisme, a Sanary-sur-Mer, un poble de la Provença–, les manifestacions polítiques i les esglésies, els monuments i les oleografies que pengen als salons de les cases particulars...

Atrafegat però metòdic, Hessel fa un inventari complet que no es limita a la descripció impressionista, sinó que també inclou els rastres del passat, el formigueig del present i els indicis del futur. A més, tot ho relata igual, amb un estil lleuger i precís, detallista i viu, des de la subjectivitat d’un jo incorpori que és només vista, cervell i verb. Tot i que en alguns moments es fa una mica carregós –ens venen ganes de dir amb ell “estic baldat de tant Berlín”–, el llibre és ben interessant. Gràcies a Anna Soler Horta, Hessel en català sona sensacional.

stats