Josep Igual (Benicarló, 1966) és un dietarista d’aquesta mena -rara- dotada per a l’aforisme. En realitat, la seua prosa està teixida amb un seguit de frases breus que tendeixen a la sentenciositat, quan no es projecten, sorpresivament, sobre el haiku. El seu és un estil eixut, sincopat, elèctric, amarat d’un lirisme de bon calibre, que brolla de la quotidianitat més estricta: “Llentilles per a dinar. L’honestedat diàfana de les llentilles. L’escalf antiretòric de les llentilles. La solemnitat descalçada de les llentilles. El Barroc desmentit de les llentilles. El franciscanisme amb tènue pebre zen de les llentilles dels pobres”.

Amb aquest punt de partida literari, doncs, és obvi que els diaris d’Igual desprenen un encís poderós. Amb L’eternitat enamorada, subtitulat Notes d’un diari, 2016-2017, va guanyar l’últim premi Octubre. És agradable retrobar-hi les pautes i el (des)ordre poètic que ja vaig poder copsar en Quaderns deltaics (2009) i L’incert alberg (2016). Josep Igual hi abunda en una cosmovisió molt matèrica: el dietarista és com un jardiner (“La jardineria és la il·lusió de dominar una mica el que no podem dominar de cap manera. Quan falta el jardiner, la naturalesa recupera el que és seu”) i, per a la seua obra, li resulta més estimulant qualsevol saber pràctic que no els artificis retòrics a l’ús: “Saber empeltar. Res més clàssic -i qui sap si perdurable”.

Un dietari, a més, és també un Llibre dels morts, i per això aquest es fa eco sovint del decés de gent il·lustre (Leonard Cohen, Fidel Castro), però també d’il·lustres desconeguts. Cap obituari tan impactant, però, com el que l’autor dedica al seu gos, a qui el veterinari ha d’aplicar l’eutanàsia. Com en aquella frase cèlebre, atribuïda a tants (“Com més conec les persones més m’estime el meu gos”), el dietarista concentra tot el seu alè poètic evocant el mamífer que més companyia li ha fet en els últims temps i, d’aquesta manera, l’immortalitza.

L’eternitat enamorada és també la crònica, finalment, de la deambulació atenta de Josep Igual entre Catalunya i València, ell que va nàixer al Maestrat però viu a les Terres de l’Ebre. Tot passant d’un costat a l’altre d’una frontera imaginària va resseguint el ventall de misèries, claudicacions i emergències culturals que constitueix la realitat de la cultura catalana. Sent alhora observador i protagonista dels fets, l’autor ens retrata i es retrata en el dia a dia, perfectament conscient que, com diu una de les seues sentències, “L’instant que salva el dia sol donar-se fora de guió”. Una magnífica postdata per a una epístola inexistent...