La imaginació literària desborda la realitat no per menysprear-la sinó per abraçar-la millor. És una lliçó que Nana Kwame Adjei-Brenyah (Spring Valley, Nova York, 1991), autor de Friday Black, un llibre que ha estat celebrat per George Saunders i que ja li ha valgut al seu autor comparacions amb Colson Whitehead, demostra tenir ben apresa.

Els dotze contes del volum, traduïts amb la robustesa gimnàstica habitual de Ferran Ràfols Gesa, s’escapen sistemàticament de les coordenades del realisme, ja sigui mitjançant els recursos de la sàtira hiperbòlica, de la fantasia amb un toc de ciència-ficció, de la fuga al·lucinada o de l’assumpció d’un llegat ancestral africà que no té res a veure amb Occident. A la fi, però, sempre posen el focus en temes concrets de la realitat actual: el racisme sistèmic (Els cinc de Finkelstein), el consumisme desenfrenat (Com es ven una jaqueta (explicat pel Rei del Gel)), els estralls de la pobresa (Coses que deia la mare), l’assetjament i la violència als instituts de secundària (L’escopidor de llum), l’espectacularització frívola del mal (Zimmerlàndia)...

L’estratègia literària d’Adjei-Brenyah consisteix a abordar d’una manera no literal una realitat monstruosa per així poder exposar-la més brutalment. Això es veu molt clar en els dos contes on la qüestió racial és nuclear. A Els cinc de Finkelstein, els fets resulten la mar de familiars, però tot hi surt més passat de voltes: hi ha l’assassinat d’un grup de negres, però les víctimes són nens i els maten amb una serra elèctrica, i a més el judici farsa a l’assassí blanc és injust d’una manera sarcàsticament inversemblant. L’autor usa aquesta mena d’èmfasi estripat per fer palès fins a quin punt és escandalós que els crims racistes, i el sistema judicial que sovint els exculpa, estiguin tan naturalitzats. Igual de bèstia és Zimmerlàndia, on se’ns presenta una parctematització edulcorada, hipòcrita i cínica de la violència racista de sempre.

El capitalisme i les tares de la condició humana

Amb això no vull donar a entendre que Adjei-Brenyah es limiti a vestir dramàticament i retòrica uns temes que són interessants o controvertits des d’un punt de vista polític i històric. Els contes de Friday Black són literatura, és a dir, són l’expressió i la formalització d’una experiència humana complexa –fins i tot contradictòria– i d’una visió del món matisada –fins i tot ambivalent–, i la veritat no resumible ni acotable d’aquesta expressió i aquesta formalització preval per sobre de qualsevol pronunciament ideològic unívoc o de qualsevol comentari sociològic simplista. Un exemple el trobem a Lark Street, en què un diàleg “impossible” entre un pare i dos fetus nonats aborda, amb tendresa però també amb dolor i repulsió, el tema de l’avortament.

S’ha dit que els contes de Friday Black descriuen les depravacions del capitalisme. En part és cert, però també ho és que, si aquests contes són poderosos i sagaços, és perquè Adjei-Brenyah sap que les depravacions del capitalisme no es poden desvincular de les tares constitutives de la condició humana, i que l’explotació de l’altre, l’odi cap al feble i diferent i l’afany amoral per treure profit de la misèria i les baixes passions de la gent potser són comportaments que el capitalisme ha sofisticat i ha refinat, però que venen de fàbrica.

Una gran virtut d’Adjei-Brenyah és la manera tan imprevisible i alhora tan fluïda com fa servir el punt de vista. Un exemple memorable és L’escopidora de llum (el Michael Moore de Bowling for Columbine filtrat per una versió spikeliesca del Frank Capra de Que bonic que és viure), on el lector és guiat a través de la narració per l’àngel d’una noia, ja morta, i pel semifantasma del seu assassí, en estat crític, mentre “es desplacen entre la llum i el temps”. El resultat és meravellós i terrible. En conjunt, un debut excel·lent.