A Barcelona, al pas zebra del carrer Diputació amb Balmes, el paisatge s’obre cap a la muntanya en vertical i els cotxes es precipiten pendent avall com una allau incontenible. Cada cop que travesso el carrer penso: què els fa parar? Per què aquestes màquines rugents s’aturen davant del llum en vermell? I si no s’aturessin? Aquesta pregunta, a l’Europa d’avui, ja no és una pregunta retòrica.

Amb el seu llibre sobre la Barcelona olímpica del 1992, Lluís-Anton Baulenas -nascut a Barcelona el 1958- es proposa sacsejar les consciències gandules i fer un lloc per al terror de la Guerra dels Balcans. Però l’intent de mostrar una crueltat tan esmolada que faci apartar els ulls no aconsegueix el seu propòsit, la felicitat dels ciutadans olímpics és massa completa. Tot el país batega en una efervescència que l’hàbil narrador ressuscita amb els detalls més precisos. Capbussar-se en aquest llibre, Amics per sempre -últim premi de novel·la Ciutat d’Alzira-, és retrobar el gust, fins i tot l’olor, d’una glòria esvaïda.

Baulenas, a més, sap tenyir la postal amb una nostàlgia àcida que ens recorda com eren de falses moltes de les expectatives que havíem covat aleshores. S’estableix una relació tensa amb el passat, però no per derrotar els actuals habitants de la ciutat del Cobi, sinó a l’inrevés, per insuflar-los una mena de ganes de tensar més la corda, de no deixar-se afligir per unes circumstàncies massa anodines, de recuperar aquell alè de llibertat.

La promesa d’un món lliure

La promesa d’un món lliure Baulenas identifica la llibertat com el bé més preuat, sentida amb tota la seva immensa potència. La Barcelona del 1992 era una promesa d’un món sense fronteres i l’anul·lació dels vells conflictes quotidians, com ho certifiquen les amistats insòlites i l’amor lliure i el diàleg entre generacions gens basat en l’obediència. La llibertat, però, té aquell altre ingredient incòmode que sorgeix cada cop que parem el cotxe davant d’un semàfor: per què hem de fer-ho?

Amics per sempre dibuixa una contraimatge de Barcelona. Però la guerra llunyana és una excusa per tenir el dret de trossejar cossos humans a voluntat. Reconec que m’he esvalotat llegint la novel·la perquè jo tenia un bitllet d’avió per sortir de Ljubljana el dijous 27 de juny del 1991, però l’aeroport va ser bombardejat a la matinada i, igual com jo mateixa, cap dels companys del Ferran Simó no hauria pogut pas envolar-se des d’allí. Quin error tan negligent. I m’he esgarrifat també perquè un tanc havia suposadament aixafat una dona. Els eslovens som així, els tancs fan “catifes virolades” de les nostres àvies entranyables i tant ens fa... Una sola mort civil i aquella guerra no hauria durat només deu dies.

Però tots aquells que sí que van patir tortures, que vaguen encara ara orfes de pàtria pel món sencer -alguns d’ells han trobat un refugi amable precisament a Barcelona-, els que no tenen prou dits per comptar els seus familiars morts... ¿com han de llegir un llibre en el qual deu anys de guerres fragmentàries i mortíferes com els projectils d’una granada s’hagin de veure reduïts a una Venus de les pells que s’entreté amb un home fent de gos, lligat a una corretja?

El món de casa és a Amics per sempre ple de detalls, identificable. A casa, la llibertat és un fruit sucós. Però a les tenebres d’allà fora tot perd els contorns, la llibertat significa que tot està permès i hi habita només la mort. En la literatura, tanmateix, hi ha un semàfor vermell: la gent tenim dret, sempre, a una memòria digna i al nostre passat sencer.