BarcelonaDivertir-se escrivint: aquesta deu haver estat la màxima que Héctor Rivadeneyra Moll s’ha imposat per bastir aquests cinc relats de la ciència-ficció més pura. Són cinc històries on campen exoesquelets, planetes llunyaníssims, bases militars i mines a Venus, convencions virtuals, clons... i són homenatges a autors tan canònics però a la vegada tan iconoclastes, irredempts i trencadors com poden ser Stephen King, Ursula K. Le Guin o Brian W. Aldiss. 

El millor relat –i la competència és dura, perquè tots són bons– és el que va sobre una convenció de fans de Shirley Jackson. És una paròdia sobre les convencions de fans que existeixen avui portada a l’extrem, amb episodis hilarants de violència i capaç d’acabar en un to dolcíssim, com passa en altres contes, també. Després de batalles amb vòmits de mosques gegants o d’orgies de pastilles i sexe desenfrenat, hi ha un petit gir argumental o una escena que ens fa pensar en la condició humana i les seves misèries. Perquè la premissa de tots els contes de La mesura de l’home és clara: la Terra és un planeta extingit i destrossat i l’espècie humana és de les pitjors que mai han poblat l’Univers. El que en queda (vagues reminiscències d’una gentussa que encara mantenia relacions sexuals o que havia sotmès la meitat femenina de la població al servei de la meitat masculina) ha evolucionat cap a formes liofilitzades i asèptiques de l’existència. Els protagonistes dels contes mantenen o adopten durant una estona maneres de funcionar antigues, perquè no els agrada seguir les normes o perquè volen sentir sensacions que ja no existeixen. Són uns romàntics, però sense cursileria.

Escriure un llibre per a Males Herbes

Però... qui és Héctor Rivadeneyra Moll? Un debutant? Al seu currículum hi consta que va guanyar el concurs de relats Cryptoshow de 2021, i els editors de Males Herbes, que n’editen sempre el guanyador i uns quants més, van quedar sorpresos perquè el nom no els sonava de res. Aquell conte tan bo, escrit per un desconegut? Tot pot ser, però n’hi havia per desconfiar. Al cap d’uns mesos, el mateix autor va enviar la resta de relats i va confessar que era Javier Calvo, escriptor nascut a Barcelona el 1973 i autor d’una pila de novel·les, a més de traductor literari professional de l’anglès al castellà. Què ha passat? Que Calvo ha volgut escriure un llibre per a Males Herbes. Que aquest segell, després de deu anys de picar pedra i de seguir una línia fins a les últimes conseqüències, ha aconseguit el que els departaments de màrqueting anomenen “crear marca” i altres conceptes per l’estil. És el somni de qualsevol editor: que un autor li truqui a la porta i li digui “he escrit això per a tu, perquè representes exactament el que jo escric”. Calvo s’ha passat al català –sempre havia publicat en castellà– i ha creat un heterònim per signar la literatura que escriu en aquesta llengua, per divertir-se, per escriure sent un altre, que és una mica el que volen fer tots els escriptors. Ha volgut formar part de les Males Herbes: se li ha de donar la benvinguda a la germandat.