Hi ha escriptors que de seguida troben la seva manera de fer literatura, n’hi ha a qui els costa més i n’hi ha que no la troben mai. No és una qüestió d’estil i de veu, que també, sinó més aviat de saber quines són les teves virtuts i quines les teves mancances i de saber trobar uns materials i una manera pròpia de treballar-los que subratllin les primeres i que desactivin les segones.

Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) és, com a assagista i articulista, d’una precisió analítica i d’una capacitat explicativa més que notables, i diria que des que als anys 80 va sortir a la palestra pública a dir-hi la seva sempre ha sigut així. Com a novel·lista, la maduració ha sigut més lenta, o més erràtica. Les novel·les anteriors a Un home que se’n va (Proa, 2014) sovint fan la impressió de tenir un sòlid esquelet conceptual i reflexiu, però de fluixejar en la carnadura narrativa i en la vitalitat. El resultat eren obres d’un esquematisme fred, com Evangeli gris (Proa, 1981) o Hotel Europa (Edicions 62, 1992), en què la mirada i el to analítics s’imposaven al tremp narratiu i descompensaven el conjunt.

En canvi, a partir d’Un home que se’n va i amb El retorn dels Bassat (La Magrana, 2016), amb La casa dels avis (Proa, 2021) i, ara, amb Urgell. La febre d’aigua, Villatoro ha trobat la fórmula idònia per explotar en el camp de la novel·la les seves habilitats i els recursos que més domina. La fórmula consisteix en embastardir la ficció novel·lesca amb la incorporació d’altres gèneres: la història, el reportatge periodístic, el memorialisme, el comentari polític, l’assagisme.

Una gran aventura comunitària

Urgell. La febre d’aigua té com a nucli temàtic l’impuls i la realització del canal de reg que es va construir entre el 1847 i el 1861 per portar aigua del riu Segre a diferents camps de cultiu de les comarques de l’Urgell, el Pla d’Urgell i d’altres. Projecte d’una ambició colossal, va ser una de les infraestructures hidràuliques més meticuloses i complexes del segle XIX, i Villatoro aborda la gesta donant-li un tractament d’epopeia dramàtica i de gran aventura comunitària –els paral·lelismes amb la conquesta de l’Oest són múltiples–, però també de símbol d’una època de convulsions i de canvis.

Tot i que l’acció transcorre en un racó mig oblidat de Catalunya i que els protagonistes són homes i dones senzills i anònims, l’autor recorda en tot moment que els esdeveniments que relata només s’entenen si s’emmarquen en el context global d’un segle, el XIX, que va ser d’una modernització galopant –productivitat industrial, infraestructures, avenços científics, creació dels estats–, però que també va estar travessat per l’ona expansiva de la Revolució Francesa, amb una ramificació permanent d’antagonismes i conflictes entre liberals i tradicionalistes, entre la raó de les llums i la superstició de l’obscurantisme.

L’autor focalitza el relat en dos avantpassats seus, el calderer Vicenç Lamolla, originari de la regió napolitana de Maratea que es va establir de jove a Catalunya, un home idealista marcat més humanísticament que traumàticament pel seu passat de soldat en les guerres carlines, i la seva esposa, Pelegrina Rodamilans, una dona pragmàtica i ferma, capaç de veure les virtuts i les grandeses de les il·lusions del seu marit, però també de prendre-se-les amb escepticisme preventiu. La populosa galeria de secundaris inclou des de pagesos fins a soldats, passant per mossens, enginyers, burgesos i bandolers.

El gruix de la novel·la funciona com una clàssica narració històrica contada en tercera persona per un narrador omniscient, però el curs de la novel·la és sovint interromput per dos altres tipus de text: breus monòlegs dels dos principals protagonistes –en Vicenç i la Pelegrina– i una sèrie de passatges en cursiva que són com un reportatge sobre el canal escrit en primera persona i sobre el terreny pel propi autor del llibre.

Extensa, panoràmica, ambiciosa, Urgell. La febre d’aigua té alguns passatges redundants i certes idees i imatges hi són reiterades massa cops, però Villatoro relata amb drama i intel·ligència el combat, sempre ple de complicacions i matisos i sempre sense final, entre els prodigis de la ciència i la força de la fatalitat, entre el poder del progrés i la tenacitat quasi sobrenatural de la natura. Sempre amb aquella incertesa de no saber del cert si, fent el que fas, el futur serà un monstre o una promesa, un desert de dimonis o una vall florida de benestar i prosperitat.