Els escriptors que tenen un perfil públic ideològicament molt marcat corren el risc que la recepció de la seva obra quedi condicionada per qüestions no estrictament literàries. És el que li ha passat a Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957), que ha tingut una vida pública molt exposada –no cal que en repassem ara el llarg currículum–, de la qual ha obtingut nombrosos avantatges però que també ha llastat el reconeixement de la seva obra. Diria que dels seus tres últims llibres, sobretot: Un home que se’n va (2014), El retorn dels Bassat (2016) i La casa dels avis, acabat de sortir del forn. Tots tres junts funcionen com una reconstrucció de la memòria col·lectiva de Catalunya feta a partir de la memòria de dues famílies –la de Villatoro mateix i la del publicista Lluís Bassat– i són la culminació esplèndida d’una trajectòria prolífica però desigual.

Personalment, crec que Villatoro és un escriptor massa cerebral –té les coses massa clares, pensa d’una manera massa racional i endreçada– per ser un gran novel·lista o un gran poeta: amb tants matisos com vulguem, la poesia li surt tirant a sentenciosa i les novel·les li queden una mica engavanyades. Traslladada a l’assaig més o menys pur, a l’articulisme d’opinió sociopolítica o al dietarisme, en canvi, aquesta manera de procedir –clara, analítica, incisiva– dona molt bons resultats. I els resultats encara són millors en aquesta trilogia –oficiosa– sobre les memòries familiars entroncades amb el passat i el present del país, perquè Villatoro hi pot desplegar, simultàniament, la seva vocació de narrador, la seva perspicàcia d’assagista, el seu tremp de periodista i els seus coneixements i propòsits polítics.

Potser parlar de trilogia és una mica forçat, però parlar de díptic és obligatori. Mentre que a Un home que se’n va Villatoro reconstruïa la història del seu avi patern, Vicente Villatoro Porcel, un botiguer il·lustrat i liberal que després d’una experiència dramàtica durant la guerra civil i la primera postguerra va deixar el poble de Castro del Río, a la província de Còrdova, per instal·lar-se a Terrassa, a La casa dels avis se centra en els avis materns, l’Artur Lamolla i la Llúcia Vives, un manyà i una nuadora, catalanistes i republicans, que pertanyen a la Terrassa menestral i mesocràtica i que, a pesar de viure també en primera persona tot el dramatisme de la guerra i la postguerra, no es desarrelen de la terra on van néixer.

Vides singulars i representatives

Les peripècies dels avis són el nucli central del relat. Sobretot, la peripècia de l’avi, que lluita al front amb l’exèrcit republicà, parteix cap a l’exili fugint de l’avanç de les tropes de Franco, passa penosament per diversos camps de concentració i, finalment, torna a fugir, ara d’una França ocupada pels nazis, i s’arrisca a tornar a la Catalunya vençuda i castellanitzada pel franquisme. La història de l’àvia ocupa menys espai, però perquè és més estàtica, no perquè sigui menys dramàtica: la van tancar a la presó, va haver de criar una filla amb el marit a l’exili... Emocionants i escruixidores, les històries de l’Artur i la Llúcia tenen el doble valor de ser singulars i representatives.

Lluny de limitar-se a reconstruir la peripècia dels avis, Villatoro obre ambiciosament el focus i fa que el seu relat abasti des de les aventures incertes del primer Lamoglia, que a principis del segle XIX va sortir d’Itàlia i es va establir a Catalunya, fins als dilemes, els conflictes i les conviccions dels seus fills i dels seus nets en el marc sociopolític de la Catalunya de principis del segle XXI. És la seva manera de dir que, si la història és una successió de gent que viu i mor i de mons que es fan i es desfan, un país com Catalunya i una identitat problematitzada i canviant com la catalana poden ser explicats com una cadena de successives generacions d’una mateixa família que tenen uns mateixos ideals, pateixen uns mateixos desencisos i mostren unes mateixes resistències (davant allò que amenaça el que són) i unes mateixes lleialtats (a tot allò que són). Excel·lent.