BarcelonaSegurament l’anècdota és apòcrifa, però Josep Termes ens la relatava com a certa. Segons el desaparegut historiador, el gener del 1939 les tropes del general falangista Juan Yagüe creuaven Collserola des del Vallès quan, rere una corba, va desplegar-se de sobte la majestuositat del pla barceloní. Davant d’aquella metròpoli mai vista, algú hauria exclamat: “¿quién ha permitido tamaña traición?”. Aquella urbs –decisiva caixa de ressonància a l’hora d’entendre les singularitats política, econòmica i cultural catalanes— personificava totes les coses contra les quals s’havien aixecat en armes.

Tres fets il·lustren aquesta singularitat. Primer, la caiguda de Barcelona desfeia qualsevol il·lusió de supervivència de la República. En segon lloc, la creació d’uns Servicios de Ocupación, sota el comandament únic del general Eliseo Álvarez-Arenas, negava explícitament el suposat alliberament i ens parlava d’una clara bel·ligerància. I, finalment, el nomenament del primer edil no requeia en el governador civil –com passava amb la resta de poblacions—, sinó que el mateix Franco se'n reservava la prerrogativa. El primer escollit fou l’empresari, amic personal del dictador i nebot de l’arquebisbe primat de Toledo Miquel Mateu i Pla.

Una societat que no era homogènia

El nomenament com a alcalde del –popularment conegut com— Mateu dels Ferros evidenciava que la societat catalana no era ni de lluny homogènia, ni tota ella va perdre la guerra. La Catalunya vençuda era la compromesa amb el projecte republicà i autonòmic, així com el catalanisme cultural i bona part de les classes populars. Al costat hi havia la massa d’indiferents, tebis i/o oportunistes, però també uns guanyadors que, de forma activa al front bèl·lic o a l’aguait a la rereguarda, veien en Franco algú que posaria “el punt final a l’anarquia i el caos”. Perquè, tot i que 40 anys de dictadura van temperar algunes adscripcions i en van fer evolucionar d’altres, el franquisme català fou una realitat consistent. 

L’autor no ho amaga, però sí que la voluntat èpica i les simpaties vers els vençuts potser esbiaixen el text en algun punt. Per exemple, sense menystenir els exiliats i la resistència, la Catalunya postdictador té poc a veure amb la republicana i està molt més condicionada pel franquisme. A banda dels factors biogràfics i de socialització generacionals, només cal pensar en l’erradicació de corrents ideològics tan importants com l’anarquisme o el liberalisme, o en l’exitosa recatolització d’una societat que a principis del segle XX s’havia secularitzat força.

Dies que han fet Catalunya

Després dels volums sobre la desfeta de 1714, les bullangues de 1835, l’aixecament de Prats de Molló de 1926 i la vaga de tramvies de 1951, la col·lecció de Rosa dels Vents Dies que han fet Catalunya, dirigida per Agustí Alcoberro, ha trobat en Oriol Dueñas un excel·lent especialista per relatar la caiguda de Barcelona (sinècdoque de tot el país). L’ocupació de Catalunya desborda les 24 hores estrictes del 26 de gener de 1939 i s’organitza en tres grans blocs per cobrir la conquesta militar de tot el territori català (amb especial atenció als dies previs a la caiguda de la capital), l’ocupació de Barcelona i el final de la guerra al Principat, i finalment fa una ullada a la primera postguerra. L’autor s’imposa construir un fil clar i amè, esquitxat de testimonis en primera persona –familiars propis inclosos— i de dades i apunts parafrasejats de les recerques més recents. Aquesta polifonia reeixida li permet assolir la intenció última del volum i la col·lecció: acostar la història al gran públic.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir L'ocupació de Catalunya a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.