Quan un comença a llegir el darrer Magius (Premio Nacional del 2021 per la sàtira Primavera para Madrid), sent sonar campanes. Potser les campanes de l’infern, però contrapuntejades pel so d'unes campanetes de joguina col·locades sobre el bressol d’un nadó. Perquè, d’una banda, aquí s’explica una història que ja coneixíem: la de la gènesi i autodestrucció de l’escena black metal a la Noruega dels anys 90, que va ser recollida al celebrat assaig Señores del Caos (Es Pop) de Michael Moynihan i Didrik Søderlind i posteriorment portada al cinema sota la direcció de Jonas Åkerlund. En altres paraules, l’escalada nihilista que va portar a una generació de fills sobreprotegits d’un dels països més plàcids d’Europa a desencadenar un Ragnaroc civil puntuat per la crema d’esglésies, assassinats pulsionals i suïcidis induïts.

Però les campanes –de l’infern o del bressol del nadó– també sonen en una altra direcció, que porta cap al passat de la carrera de Magius com a historietista. I ho fan en dues direccions: la que condueix a les seves primeres temptatives fanzineres al voltant de l’univers del black metal nòrdic –el seu fanzín homònim es va publicar l’any 2001– i la que porta als orígens de la seva imponent producció de maduresa, on les primeres pàgines de l’enlluernadora El método Gémini (Autsaider, 2018) semblaven esbossar la clau que determina l’esperit d’aquest darrer treball. Allà, a El método Gémini, el monòleg d’un mafiós utilitzava la història "d’un nen molt dolent" per il·lustrar el concepte del crim desorganitzat, fent que aquell petit relat protagonitzat per un personatge ridícul projectés una ombra eloqüent sobre la resta de l’obra: en el fons, la història de la màfia no deixa de revelar la mecànica interna d’un joc de nens (conclusió paral·lela a la que arribaria Takeshi Kitano amb la seva trilogia Outrage).

A les pàgines de Black Metal, Magius parteix de la radical decisió de mantenir una certa fidelitat als fets, però convertint els protagonistes de la història –Euronymous, Dead, Kristian, etcètera...– en, literalment, nens petits marcats per la solitud, la incomunicació amb els seus pares i la por als altres. El gimmick juga a favor de la comèdia i converteix el que era crònica sensacionalista en farsa grotesca, però també contribueix a resoldre els problemes de punt de vista que condicionaven tant el llibre de partida –que oscil·lava entre la fredor periodística i una problemàtica sympathy for the devil– com la pel·lícula que se’n derivava, incapaç de decidir-se entre ser una comèdia o una tragèdia.

En una nova reinvenció estilística, Magius (nom artístic del murcià Diego Corbalán) recupera aquí la cruesa de traç dels seus fanzins primigenis, fent-la dialogar amb una recreació dels imaginaris fantàstics de les il·lustracions i pintures de Theodor Kittelsen i amb un registre d’ingenuïtat cuqui, una mica reminiscent dels universos de Pendleton Ward a l’hora de descriure, respectivament, l’univers mític de Noruega i el caràcter dels personatges que no han optat pel camí de la foscor. El conjunt és una absoluta meravella que confirma la consistència i la intel·ligència de la mirada de Magius a l’hora de disseccionar el funcionament de grups tancats –ja siguin polítics corruptes, mafiosos o criatures del black metal– i diagnostica –amb sorna, però també amb precisió– un d’aquells símptomes de la nostra època que tant interessaven a J.G. Ballard: un incomprensible esclat de violència pulsional en un entorn marcat pel privilegi i el control de les passions.