Barcelona"Quan creiem que escrivim les nostres lectures, en realitat estem escrivint la nostra vida", llegim a Canon de cámara oscura (Seix Barral), la nova novel·la d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). El llibre, explicat per algú que podria ser un androide –el primer que s'incorpora a la literatura vilamatiana–, ens endinsa en 48 hores d'escriptura obsessiva, motivada pel record d'un escriptor mort i la confecció d'un cànon literari confegit a partir de fragments escollits a l'atzar d'autors com Robert Walser, Franz Kafka, Joseph Roth i Carlo Emilio Gadda.

Des que Harold Bloom va publicar El cànon occidental el 1994, periodistes, crítics i escriptors no hem deixat de triar-ne i excloure'n autors.

— És un llibre que em va horroritzar des que el vaig llegir. Des de llavors s'ha anat posant de moda fer llistes de qualsevol cosa: els millors llibres de l'any, els millors discos, les millors pel·lícules... De llistes n'hi ha hagut sempre. A Georges Perec l'apassionaven fins a tal punt que fins i tot feia llistes de la compra.

La seva literatura ha jugat amb la idea de construir cànons, o més aviat anticànons, des de la creació de la societat secreta dels shandy a Historia abreviada de la literatura portátil (Anagrama, 1985), reeditat ara amb il·lustracions de Julio César Pérez per part de Libros del Zorro Rojo.

— Hi ha una connexió entre Historia abreviada de la literatura portátil, Bartleby y compañía (Anagrama, 2000) i Canon de cámara oscura. Al primer m'inventava una societat secreta d'escriptors, al segon feia una tria d'autors que havien deixat la literatura –Melville, Hofmannsthal, Walser...– i ara el narrador i protagonista fa una tria a l'atzar de fragments de llibres que configuren un cànon sens dubte incomplet.

Busca un "cànon desplaçat, intempestiu i inactual". Són consideracions irreverents, en els temps que corren.

— És cert que no dono cap importància a la tria. El narrador comenta que està configurada per una setantena de llibres i autors, però només en cito la meitat. Ho faig perquè tothom que vulgui pugui sentir-se inclòs a l'altra meitat.

No hi ha Shakespeare, per exemple. Harold Bloom, que el defensava a ultrança, es deu estar regirant a la tomba...

— Shakespeare podria ser a l'altra meitat. I també Witold Gombrowicz o Raymond Roussel, dos autors que han estat molt importants per a mi durant dècades. Al llarg de la meva vida m'han interessat molts més llibres que setanta, siguin clàssics, moderns i contemporanis.

Tal com acostuma a passar en la seva literatura, el seu protagonista a vegades llegeix autors molt més joves que ell.

— A banda del cànon que construeix, el narrador comenta també algunes de les seves lectures durant l'últim any i mig. Al cànon hi incorpora noms com els de Xavier Nueno [Barcelona, 1990], que té un assaig on demana que en comptes d'augmentar les nostres biblioteques hem d'alleugerir-les, la mateixa tasca que emprèn el meu protagonista. També Camila Cañeque [Barcelona, 1984-2024], que té un llibre, Las palabras finales [La Uña Rota, 2024], en què intercala la seva autobiografia amb més de 450 últimes frases de novel·les i relats que van ser importants per a ella.

Canon de cámara oscura ens explica 48 hores decisives –i alhora poc actives– de la vida del protagonista: passa revista als seus records i espera que la seva filla torni de Suïssa.

— És una novel·la de catacumba, igual que ho era Montevideo (2022). Algú em va preguntar fa poc quants llibres em queden per escriure. La veritat és que no ho sé. No em preocupo gaire per aquestes coses.

A Montevideo hi havia un viatge a l'Uruguai. Aquí és una expedició cap al fons d'un mateix.

— Quan em llegeixen, els lectors busquen una mateixa veu, però aquesta canvia molt llibre rere llibre. Aquí he provat una veu extrema.

La veu d'un androide?

— És una veu que avança a través de fragments. M'agrada l'energia que dona aquesta fragmentarietat. És com si a cada capítol la novel·la tornés a començar. Em fa pensar en allò que deia Godard sobre les seves pel·lícules, que començaven a la meitat.

El punt de partida és una festa al passatge Mercader convocada per la comissària d'art Chus Martínez.

— Parteix d'una festa real. Durant molt de temps vaig ser un expert en la vida nocturna, però fa anys que no bec alcohol i que amb prou feines surto de casa. Una nit vaig fer una excepció i vaig examinar, des de la lucidesa, tot el que passava al meu voltant durant una festa...

Mentre el personatge busca un taxi diu que a la confluència entre el passatge Mercader i el carrer Mallorca hi té una experiència al·lucinant.

— Això també ve d'una anècdota personal. He callat durant molt de temps la meva trobada amb Obama. Va passar una nit que Bruce Springsteen tocava a Barcelona. Sortia de la llibreria La Central. Mentre esperava un taxi va passar el seguici de l'expresident Obama i el vaig identificar clarament. Era el mateix lloc on, anys enrere, havia vist el poeta Juan Eduardo Cirlot. A la novel·la proposo que d'aquest lloc irrellevant i alhora literari n'hi diguem Punta Obama.

No té por que si bategem Punta Obama es converteixi en un enclavament turístic?

— No crec que passi, perquè és un lloc on l'únic que pots fer és estar-t'hi dret.

El protagonista voldria viure amagat en un forat: però en comptes de "cavar-lo enmig del bosc", com recorda que va dir Kafka a Milena Jesenská, prova de fer-lo al seu despatx, on guarda els llibres escollits del cànon.

— Vol cavar aquest forat per estar sol, però li és impossible, perquè fins i tot en aquesta solitud hi conviuen diverses veus: la del personatge, la de l'autor del personatge... i la d'aquell inquilí negre que viu dins seu, expressió que ve d'un assaig d'Alberto Savinio sobre Guy de Maupassant, autor que va acabar els seus dies en ple deliri.

Vostè comparteix la passió pels autors malaurats que té el protagonista de Canon de cámara oscura.

— Suposo.

I el gust per les avantguardes. Quan al personatge li pregunten quan va començar a sentir-se escriptor cita unes paraules de Gino Severini, pintor i escriptor avantguardista: "De sobte, la literatura va aparèixer dins el meu guant com un violent remolí arribat des de Noruega".

— No em sento un autor avantguardista. El millor de les avantguardes ha acabat incorporant-se a la tradició. Molts dels autors que han estat considerats estranys han explotat un error propi una vegada i una altra que, sense pretendre-ho, ha fet avançar la literatura. Penso en noms com Proust, Joyce, Kafka i Beckett. Tots ells han estat gent rara i alhora han esdevingut mestres.