Aquest llibre s’inscriu en una ja nombrosa tradició d’autobiografies per part d’això que ara s’anomena “treballadores sexuals”. I es publica ara, precisament quan fa poc de l’edició d'Historia de mis ocho pecados, de Lea Ferrer (pseudònim). Tots dos volums són d’aquells que s’oferten a Amazon sota l’epígraf Hechos reales.

És obvi que les confessions d’una escort sempre generen un cert morbo. Si aquesta, a més, es dedica al sugar dating (la recerca d’un padrí que li pague els capricis), el llibre en qüestió pot generar una curiositat infinita.

La protagonista de Confessions d’una 'sugar baby' és una jove valenciana que, des que va tindre 18 anys, va decidir dedicar-se al món de la prostitució. Quan comença a redactar el seu text en té 20, és estudiant universitària a València i ja compta amb una clientela selecta de sugar daddies, la majoria pescats en una famosa pàgina web de cites.

Valèria (nom fictici), la protagonista, va fer 18 anys precisament en el moment de l’esclat de la pandèmia del coronavirus. El bitxo la va pillar cursant segon de batxillerat. Allí li feren llegir La plaça del Diamant i el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. I va gaudir-los, però el títol que més la va marcar va ser Onze minuts, de Paulo Coelho, que narra l’aventura sexual transatlàntica –també real– d’una brasilera.

Aquesta figura de la puta lectora i, diguem-ne, intel·lectual ja l’havíem trobada, per exemple, en el diari Llum a l’atzucac, de Ramon Ramon. En aquest volum el poeta i dietarista valencià explica la sorpresa de trobar-se, en un bordell urbà, una prostituta que havia llegit Estellés i Joan Fuster, i amb qui el diàleg no va ser simplement genital...

I, tanmateix, el que més sorprén de Valèria, de Lea Ferrer o de la bagassa anònima de Ramon Ramon és l’absència total de la sensació de ser víctima de res. En el món actual, on qui no és víctima d’alguna cosa (o se’n sent) és un zero a l’esquerra, Valèria ens transmet l’orgull i l’immens plaer que extrau del seu ofici, sense cap recança, sense cap remordiment. Confessa ser “una bèstia sexual” (abans en deien nimfòmanes) i està especialment contenta d’haver convertit la seua afició (per a ella follar és com anar al gimnàs) en un mitjà més que solvent de vida.

Potser els partidaris d’abolir la prostitució haurien de llegir un llibre com aquest. L’abolicionisme es fonamenta en molt respectables regles morals, però també, probablement, en una confusió de partida: creure que les “treballadores sexuals” que es citen ací tenen cap relació amb les víctimes –aquestes sí– del tràfic de blanques i les màfies mundials. No tots els qui beuen una copa de xampany francès a les postres són candidats a membres d’Alcohòlics Anònims...

Un llibre contra el món de la superioritat moral

En el fons, Confessions d’una 'sugar baby' és un llibre optimista i vital, que transmet les ganes de viure de la protagonista, encara que siga contra el món (contra el món dels bons costums i la superioritat moral). I també és, en gran manera, un homenatge a la ciutat de València. Eixa ciutat oberta, permissiva i liberal que ella descobreix amb 18 anys quan hi va a cursar una carrera universitària. L’urbs prèviament interioritzada emocionalment en la crònica apassionada del Llibre de meravelles i on Valèria experimentarà una intensa sensació de llibertat després d’una adolescència problemàtica (mossegada per l’anorèxia) i d’un desig profund d’escapar-se del seu poble petit.

Precisament la voracitat lectora de Valèria la porta a descobrir un títol que ja només es troba en biblioteques: La regina de la pobla de les fembres pecadrius. Aquesta obra de Ferran Cremades i Arlandis, publicada en 1980, recrea en català medieval la vida al bordell més extens i famós de l’Europa del segle XV, que ocupava un barri privatiu a la València de l’època.

Ara, com llavors, l’amor venal encara hi circula. I Confessions d’una 'sugar baby' és el seu últim hit.