BarcelonaLa Maria Becana va néixer el 1900 i li deien la dona del segle. La seva història ja s'insinuava al llibre La vall de la llum (Destino, 2022), amb la qual Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) va guanyar el premi Josep Pla. El periodista i presentador del Telenotícies vespre de TV3 rescata en el seu segon llibre la vida d'aquesta dona, la seva besàvia, i també la de dues dones més que van ser capdavanteres en la seva família: l'àvia, Teresa Masvidal, i la tieta, Victòria Cruanyes. A La dona del segle (Columna), Cruanyes fa un exercici de restitució de les seves figures amb un llibre de memòries familiars i periodisme històric que ressegueix el passat de Canet de Mar des de principis del segle XX fins als anys 90.

Què va portar-lo a escriure sobre aquestes tres dones?

— Vaig entrar al llibre per la nostàlgia de la besàvia i l'àvia. Em van estimar molt, les vaig gaudir amb molta tendresa. Moltes vegades la infantesa feliç és la porta d’entrada a una vida feliç i plena. Els estic agraït. Al llibre anterior vaig veure que elles mereixien més atenció. La figura de la meva besàvia em va captivar. Era una dona forta, que va tenir molta iniciativa. La seva història es va acompanyar de les d’altres dones, perquè feia coses en connivència amb la seva germana, la jove, la mare. L’element en comú és que passaven dels homes. I jo, com a hereu de la memòria oficial dels homes de la família, tot plegat ho desconeixia.

Quina relació tenia amb la besàvia?

— M’ho permetia tot. Passava de les ordres que li donaven la meva mare i les monges de l’escola. Un dia va venir a la llar d’infants i em va donar un gelat davant de tothom. La resta de nens van queixar-se, les monges li van dir que no ho fes més, però no els va fer cas. Tots dos teníem un secret. A la seva habitació hi guardava plastilina. La meva mare no volia que en tingués perquè ho embrutava tot, però ella me la va comprar igualment i jo anava d’amagat a l’habitació a jugar-hi. Quan va néixer la meva tia van fer una votació familiar per decidir el nom i va sortir Isabel, però ella va dir que es diria Glòria, i es diu Glòria. L’autoritat la tenien els homes, però ella acabava decidint.

Els pares de la Maria Becana venien de l'Aragó i van aprendre català per poder parlar amb els rics.

— És la història de moltes famílies que arribaven a Catalunya en aquella època: els marits anaven a treballar a les construccions ferroviàries i les dones feien de costureres per a famílies riques. Van aprendre català arran de la feina, era una llengua d’ascensor social. La van naturalitzar i se la van fer seva, fins al punt que anys després van ser les primeres de defensar-la malgrat la imposició del castellà en el franquisme.

La seva és la història d'una gent molt pobra que, després de treballar molt, finalment aconsegueix millorar la seva situació.

— Però aquest no era el relat oficial intern de la meva família. La branca masculina era una família de llauners i electricistes des de fa 150 anys, sempre vinculada a generacions i generacions de catalans entre Canet i Arenys de Munt. La branca aragonesa no formava part del relat. No és que no se’ls estimés. Senzillament, a l’hora d’autodefinir-nos com a família 100% catalana, aquesta part s’obviava. Potser perquè la part pobra s’intenta dissimular, o perquè la integració va ser tan gran que els que no eren de Canet també eren de Canet.

Tot i això, la Maria Becana va estar molt vinculada amb l’Aragó.

— He descobert que, amb ulls d'ara, la casa familiar de la besàvia era un pis pastera. A través d'ella va venir a Catalunya tot de gent que vivia en la misèria a l’Aragó. Passaven uns mesos a casa seva fins que es podien establir en un altre lloc. La idea familiar que ha quedat és que a casa dels avis sempre hi havia un batibull de gent, sense concretar qui eren. En l’actualitat, si sabéssim d’on venim i el que han passat els nostres avantpassats, segurament també seríem més comprensius amb la realitat dels nouvinguts.

Vostè mateix confessa en diverses ocasions que s'ha sentit impostor mentre escrivia el llibre. Per què?

— En algun moment he pensat que no havia de fer-lo, que m’estava ficant en un merder de difícil sortida. Necessitava netejar la meva mirada masculina per poder escriure sobre aquestes tres dones. L’empenta me la van donar [les escriptores] Montse Barderi, Gemma Ruiz i Gemma Casamajó. Em van convèncer que jo tinc tot el dret a explicar la història de la meva àvia, perquè soc el seu net. La Gemma Casamajó em va insistir en el context, el moment polític i de l’opressió de les dones d’aquell moment. Això m'ha portat a descobrir fets com que al Carnaval de Canet hi havia la tradició d’anar a caçar noies i que després de la Guerra Civil, quan arriben els soldats italians, hi va haver violacions al poble. No crec que la meva àvia en fos víctima, però si hagués passat segurament tampoc ho sabríem.

Escriu que "la bondat i l'abnegació de les àvies és un problema per entendre la seva personalitat". Per què?

— És sobretot la meva visió sobre elles. La nostàlgia ens porta a aquesta nebulosa de creure que el passat era meravellós, i això no casa bé amb una investigació que vol explorar què ha passat. Començo el llibre pensant que la meva àvia em comprava joguines i, investigant, descobreixo que sabia disparar una escopeta i es va encarar amb un militar. Tots tenim records meravellosos dels nostres avis i àvies, però a vegades aquest sentiment de nostàlgia pot ser contraproduent, si volem descobrir què passava a les dones d’aquella època.

Quines escriptores han estat els fars de La dona del segle?

— Per a aquest llibre, sobretot, Mercè Rodoreda i Montserrat Roig. Però des de fa temps estic llegint moltes autores contemporànies. La Maggie O’Farrell i l’Elizabeth Strout m’encanten. La Sílvia Soler, la Marta Orriols i la Marta Rojals, també. M’expliquen històries noves amb mirades diferents.