Alimentar a los fantasmas (Reservoir Books) és una de les grans apostes editorials dels primers mesos de l’any. Finalista del Premi Kirkus de no-ficció i de la medalla Andrew Carnegie, aquesta “memòria gràfica” –segons el subtítol original, canviat de manera desconcertant per “autobiografia en vinyetes” a l’edició en castellà– resulta molt ambiciosa: la nord-americana d’origen xinès Tessa Hulls (Califòrnia, 1984) no s’havia enfrontat mai a una obra tan llarga com aquesta. Es tracta d’una novel·la gràfica de prop de quatre-centes denses pàgines –i esforçada traducció de Juan Naranjo– fruit de gairebé una dècada d’intensa investigació de Hulls, que recorre la història familiar de tres generacions de dones: la seva àvia, Sun Yi, que va haver de fugir de la Xina quan Mao Tse-Tung va assolir el poder; Rose, la seva mare, travessada per la condició de mestissa i marcada per la malaltia mental de la seva progenitora; i la mateixa Tessa Hulls, en qui recau d’alguna manera el trauma acumulat, els fantasmes que donen títol a l’obra i que l’han acompanyat tota la vida.

El que explica Alimentar a los fantasmas té un indubtable interès, i en l’obra interseccionen qüestions culturals, de gènere i d’ètnia amb una òbvia rellevància. Però l’obra arrossega un problema de ritme, i el relat s’encalla en molts moments en què Hulls no sembla saber com sortir del bucle, i en els quals dona voltes una vegada i una altra a sentiments i conflictes que reitera d’una manera que la perjudica. Un llibre dens com aquest no es pot permetre que la lectura s’espesseixi tant com passa en alguns passatges, un fet que té el seu correlat en l’apartat gràfic: Hulls treballa amb masses de negre que provoquen una sensació claustrofòbica que no ajuda a digerir els grans blocs de text.

És d’agrair, això sí, un esforç notable per treballar visualment la narració, però no aconsegueix ser mai original. Més aviat el contrari: els préstecs són sovint evidents. Les metàfores visuals porten la marca de l’Epiléptico. La ascensión del gran mal (Salamandra Graphic, 2019) de David B., un altre intent de sanació familiar per la via de la imatge i la paraula, mentre que el dibuix amb tocs naïf remet, irremeiablement, al Persèpolis (Norma, 2000) de Marjane Satrapi. I si Karen Reyes, l’alter ego d’Emil Ferris a El que més m’agrada són els monstres (Finestres / Reservoir Books, 2018-2024), es revestia de l’aspecte d’un detectiu de gènere negre, aquí Hulls recorre a l’estereotip del cowboy.

És en els capítols finals quan entenem que el llibre té dos motors: l’un és la culpa i l’altre la recerca de la identitat per part de l’autora. Perquè, com pràcticament qualsevol intent de reconstruir la memòria familiar, aquest còmic tracta, sobretot, de Tessa Hulls. La qual cosa, per descomptat, en si no té res de dolent, però en aquest cas genera una desconnexió entre la vida de la Sun Yi i la lliçó d’història de la Xina dels primers capítols i la sessió de psicoanàlisi dels últims que vol aprofundir en la relació mare-filla. És inevitable la sensació que s’estan forçant massa les peces per encaixar en una narrativa. I aquesta és la clau: Tessa Hulls, des de la seva necessitat de ser entesa, potser perdonada, només comprèn les coses en convertir-les en una història amb capítols, arcs de personatge i un final convenientment reconciliador. Però això, esclar, no deixa de ser una forma de ficció –¿de mentida?– en la qual dota artificiosament de coherència el que no sol tenir-ne: la vida.