Barcelona"Una casa freda no és casa: ho sembla, però no ho és", ha recordat Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, 1963) a la tercera sessió dels Diàlegs d’ètica i filosofia moral celebrats al monestir de Pedralbes, coorganitzat per l’Ajuntament de Barcelona i el diari ARA i comissariat pel filòsof i assagista Daniel Gamper. El cicle ha comptat, de moment, amb la participació de Victoria Camps, Remedios Zafra i Josep Maria Esquirol, catedràtic de filosofia a la Universitat de Barcelona i autor d’assajos com La resistència íntima (2015), Humà més humà (2021) i L’escola de l’ànima (2024).

Esquirol ha començat explicant per què ha volgut titular la xerrada Per bon camí. "Intento articular una filosofia de la situació humana fonamental —ha dit Esquirol—. Un dels eixos d’aquesta proposta té a veure amb el fet que el més real i vertader són les persones. Intento reduir les abstraccions al màxim. Cada persona és un inici, un origen, un començament. Paraules gruixudes com llibertat i voluntat deriven del fet que cadascú és un punt de partida. Qui és inici necessita un camí per seguir, és a dir, per viure". A Esquirol li agrada fixar-se en el llenguatge col·loquial perquè "mostra coses essencials". I ha continuat: "De jove vaig conèixer un professor italià que em va cuidar molt. Una vegada que li vaig ensenyar un treball, em va dir «vas bé». És una expressió que em va agradar i que he continuat fent servir amb els alumnes. Anar bé vol dir anar pel bon camí. I el bon camí no és únic, sinó que s’escriu en plural".

Hi ha escola perquè el bon camí no està prefixat

Una de les "institucions" que Esquirol analitza a l'últim llibre és l’escola. "L’escola és un intent sostingut d’ajudar els més joves i els no tan joves a orientar-se —ha dit—. Hi ha escola perquè hi ha intempèrie i perquè el bon camí no està prefixat". A L’escola de l’ànima, ha recordat Daniel Gamper, Esquirol explica que actualment vivim en una era de la confusió, en què costa mantenir una atenció reiterada. "La manca d’atenció forma part d'una certa confusió generalitzada —ha dit Esquirol—. La tecnificació no té res de pervers. El problema és quan es vol tecnificar el que no ho necessita. El dèficit d’atenció no es cura llegint un prospecte, sinó amb l’entrenament d’una manera de ser". El filòsof ha definit l’atenció com "la capacitat humana de rebre": un dels espais fonamentals on es cultiva és l’escola i la universitat. Una persona "porosa" pot rebre; una de poc atenta, acaba sent "tancada".

A Esquirol el neguiteja "l’excés de verbositat" del nostre present. "Tothom xerra, i tantes paraules creen soroll —ha afegit—. Sòcrates no convidava a xerrar tant. Deia que abans de parlar cal treballar la capacitat d’escoltar, i això vol dir el silenci". Un indici d'anar pel bon camí "és la capacitat de saber gaudir de la bellesa del món", la vida contemplativa. Un altre és "ser capaç d'estimar els altres". Esquirol l'anomena el gest mèdic: "Tots cuidem o som susceptibles de fer-ho". Finalment, el bon camí també passa "per crear bellesa" i "fer més món": és "l'art de saber fer les coses bé".

Que Esquirol accentuï la seva filosofia en les persones no vol dir que "vulgui potenciar-ne l'egoisme", tal com ha fet el neoliberalisme i les seves ramificacions actuals. "En moments en què la paraula econòmica s'expandeix en altres àmbits que no li pertoca i els domina, ens empobrim —ha dit—. L'actitud davant d'això és la resistència. Els resistents defensen la seva posició de marginalitat perquè creuen que continua tenint sentit. Qui sap si el dia de demà tornaran a ocupar un lloc destacat".