Amb només dues referències publicades, Alpha Cómic s’està convertint en un segell imprescindible del còmic actual. Després d’encertar-la amb la crua Devastación, tornen a demostrar el seu morro fi per detectar els talents menys evidents del panorama independent amb Isolada, primera obra que es publica a casa nostra de Keiler Roberts. Els còmics autobiogràfics d’aquesta autora, professora de la School of Arts Institute de Chicago, contemplen el seu dia a dia amb un sentit de l’humor àcid i esmolat que evita la temptació novel·lesca d’alguns dietaris per centrar-se en petits detalls, escenes quotidianes tocades per l’absurd com els diàlegs incòmodes que té amb el marit, els pensaments que puntuen les seves converses amb metges i els intercanvis casuals amb la seva filla. Roberts és especialment crua en l’autoretrat i despulla les seves contradiccions amb una amargor recalcitrant. Això es podria vincular fàcilment amb els seus problemes psicològics, perquè té diagnosticat un trastorn bipolar, però Isolada no vol ser un altre còmic sobre la malaltia, sinó que vol parlar de l’experiència subjectiva de viure, de tenir fills i d’intentar ser artista. Per tant, els canvis d’humor sobtats i els atacs de melancolia s’hi integren com a trets d’una identitat, no com a patologies mèdiques.

El dibuix en blanc i negre de Roberts, senzill i gairebé tremolós, no és dels que entren pels ulls tot i que la fragilitat del traç lliga estranyament bé amb la temperatura emocional del còmic i apuntala la sensació intensa d’honestedat que desprèn. Però formalment l’aspecte més potent de l’obra és l’ús magistral que fa dels talls i les el·lipsis. A Isolada no hi ha una història lineal, potser ni tan sols hi ha cap història, només retalls de vida cosits amb una intel·ligència que no hi entén de cronologies, només de fluïdesa i naturalitat. Per això salta constantment endavant i enrere en el temps, com un altre mestre de l’el·lipsi en vinyetes, el Jaime Hernández de Locas. No és un artifici narratiu, sinó la recerca expressiva d’una veritat emocional, de transmetre, com diu Roz Chast a la contraportada, una “textura d'estar viu” que no poden capturar les estructures més convencionals de la ficció. I tot això sense deixar d’exhibir un humor malparit i una mala bava que no estan renyits amb la tendresa, sobretot en la relació de Roberts amb la filla, que en un moment del còmic demana a la seva mare que, per favor, no expliqui el que acaba de fer als còmics que dibuixa.