Barcelona¿Els records d’un pare poden esdevenir records per a la filla encara que no els hagi viscut? ¿L’exili dels pares pot convertir els fills en éssers errants que sempre tenen la maleta a punt? Què diu una maleta sobre el seu propietari? ¿Com ens enfrontem a la memòria dels qui més estimem? Per què alguns no poden dir “casa nostra” o es neguen a dir-ho? L’escriptora i traductora Marta Marín-Dòmine transita per totes aquestes preguntes i moltes altres a Fugir era el més bell que teníen (Club Editor).L’autora ha dedicat anys de vida acadèmica a l’estudi de la literatura testimonial, però ha necessitat molt de temps i distància per abordar les memòries del seu pare, que es va exiliar dues vegades: la primera quan era un nen i el seu pare, anarquista, fugia de la dictadura de Primo de Rivera; la segona, com a soldat voluntari de l'aviació -tenia només 14 anys- republicana de Barcelona.

L’autora explica que la dificultat a l’hora d’escriure ha estat doble. Per una banda, és un relat molt íntim, i per això Marín-Dòmine utilitza el recurs de la ficció. Per l’altra, no és fàcil abordar la memòria d’algú a qui hem estimat molt: “No podia llegir les memòries del meu pare sense emocionar-me. Però un dia me les vaig endur a Toronto [l’autora treballa a la Universitat Wilfrid Laurier, a Ontario] i vaig poder llegir-les. Vaig necessitar 6.000 quilòmetres”. Llegir el que havia escrit el pare va ser difícil, però, quan ho va haver fet, Marín-Dòmine no se’n volia despendre. Rebutjava la idea de donar les memòries del pare a algú perquè les edités. Al final ella acompanya el pare, perquè Fugir era el més bell que teníem és més un diàleg que un llibre de memòries.

“Vaig començar a llegir les memòries del pare quan encara era viu [va morir fa dos anys] i em vaig adonar que tot el que ell havia viscut havia influït en les meves decisions”, explica l’autora. Un dels primers jocs de la infància de Marta Marín-Dòmine era fer la maleta: hi col·locava coses a dins i s’imaginava que marxava de viatge. “L’exili sempre havia estat present, a casa, i per tant era una sortida. Si no estaves còmode en un lloc hi havia l’aventura, no el dolor sinó la joia d’anar-se’n”, explica l’escriptora.

Els records del pare s’enllacen amb els de Marín-Dòmine, però la història que explica podria ser la de molts homes i dones de la seva generació que van viure d’una manera o altra les conseqüències de ser fills o nets dels qui van perdre la Guerra Civil. El pare de Marín-Dòmine deia sovint que li havien robat Barcelona: “Des de petita notava que la meva família no estava bé a Barcelona. Hi havia llocs on el meu pare no volia anar mai, sobretot els llocs oficials -explica l’autora-. No només era la memòria del pare, el meu avi també havia estat desterrat al Marroc, va passar per Algèria i es va exiliar a Besiers el 1929. Era la incomoditat de no estar mai bé enlloc”.

L’autora recorda els estius de quan era petita i com, quan entraven a França, als pares se’ls eixamplaven els pulmons. Una sensació de llibertat que diu que ella també va sentir els primers dies de ser al Canadà. “Ruth, germana, fugir era el més bell que una podia fer. Més bell que formar una família, que tenir fills. Sense adreça, rodant sempre. Fugir era el més bell, i encara ho és”, escriu. El títol del llibre, però, està conjugat en passat: Fugir era el més bell que teníem. “Fugia perquè buscava aquell lloc ideal que creia que la meva família no havia trobat, era com un deute. Però ara ja no fujo, ara gaudeixo dels llocs i estimo la gent que hi ha a cada lloc”.

Les maletes parlen

El llibre explica l’experiència dels que van veure com els pares o els avis es van haver d’empassar la derrota i els ideals, però també de tots aquells que ha conegut al llarg dels més de 16 anys que fa que treballa al Canadà. “A Toronto tothom ve de fora i el primer amb què topes és el passat dels altres”, explica.

La maleta pot voler dir moltes coses. Marín-Dòmine recorda la maleta d’una exiliada que es va emportar mitges de seda i un disc de Bach, o la d’un exiliat que només va agafar la màquina d’escriure: “L’exiliada potser volia estar guapa, no passar la frontera com una vençuda. L’exiliat no volia abandonar l’escriptura”. Les maletes, però, acostumen a fallar: “Sintetitzen allò que creiem que és vital per viure, però el país pel qual penses que fas la maleta és un país imaginat, i potser tot allò que prepares no serà útil”, afirma l’autora, que es nega a dir “casa meva”. “No m’agrada, perquè cada vegada que fem servir un possessiu excloem els altres”. Per a Marín-Dòmine ara casa és el Canadà, Catalunya, França...