BarcelonaLa llista Forbes no enganya: la novel·la romàntica és un filó que ha convertit en multimilionàries autores com Nora Roberts, Danielle Steel, Janet Evanovich i Robyn Carr. Aquest gènere s'ha consolidat al mercat com un dels més demanats sobretot entre lectores, i és habitual que entre el rànquing dels més venuts hi apareguin de manera recurrent títols de novel·la romàntica. Julia Quinn i la saga dels Bridgerton fa setmanes que són al top 10 dels més venuts als Estats Units. Un dels últims fenòmens a l'Estat és l'escriptora valenciana Elísabet Benavent, que va començar autopublicant-se a Amazon fins que va saltar a l'editorial Suma de Letras. Des d'aleshores ha escrit una vintena de llibres que han venut centenars de milers d'exemplars. Benavent exemplifica l'interès massiu per les històries de dones del segle XXI a la recerca de l'amor. Ara bé, el seu èxit, com també el d'altres escriptores en castellà, delata l'absència absoluta de novel·les romàntiques d'autores catalanes que escriguin en català. A què es deu aquest buit?

La traductora Scheherezade Surià llançava, fa uns dies, la pregunta. "És estrany que no hi hagi escriptors catalans del gènere, sobretot tenint en compte que té moltíssima sortida. Potser hi influeix que encara sigui un gènere mal vist, que es percebin com novel·letes de quiosc", reflexiona Surià, que ha traduït al castellà les històries romàntiques d'autores com Maya Banks, Gail McHugh, Sherrilyn Kenyon i Jo Goodman. De fet, les llibreries estan plenes de novel·les d'escriptors del país amb l'amor com a eix central –Xavier Bosch, Sílvia Soler, Francesc Miralles i Care Santos en són exemples–, si bé les seves històries queden fora de l'esquema clàssic del gènere romàntic.

"Cal diferenciar entre la ficció amb relacions romàntiques i el gènere de la novel·la romàntica. La primera no va en contra de tenir un prestigi literari, mentre que la segona, avui dia, segueix sense tenir cap mena de prestigi", assenyala la professora de literatura anglesa i estudis culturals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Sara Martín. Malgrat que dins del gènere hi ha molts tipus diferents de novel·les romàntiques, totes tenen en comú "que posen al centre de la història l'amor heterosexual romàntic d’una manera que a la vida real no compartim", diu Martín, que defineix aquestes novel·les com a "fantasies" perquè s'allunyen de la realitat.

Quan l'amor ho fa tot més fàcil i bonic

Segons l'escriptora Elena Montagud, autora de la Trilogía del placer i la Trilogía corazón (Grijalbo), la novel·la romàntica es basa en "personatges que s’enamoren i viuen una sèrie de vicissituds que els porten a finals feliços". Habitualment les històries es desenvolupen en forma de trilogies o de sagues i es vehiculen a partir de la idea "que l'amor pot amb tot i que mou el món", afegeix Montagud, que al març publica El desván de los sueños. Són llibres en què els personatges no toquen de peus a terra, sinó que sobrevolen la seva realitat idealitzant l'amor. Les enganxades quotidianes –per qui posa la rentadora, per què fareu el proper cap de setmana– no hi tenen cabuda, tot i que els protagonistes s'enfronten a nombrosos obstacles que els impedeixen disfrutar plenament del seu amor. "Són tan addictives i populars perquè funcionen com un mecanisme compensatori davant el tedi de la vida real", explica Martín, que com a contrapartida cita Gent normal (Periscopi), de Sally Rooney: "La generació mil·lennial la considera la gran novel·la romàntica dels últims 20 anys, però parla d'una parella que no té manera d'encaixar. No m'estranya que, davant d'això, la gent busqui històries d'amor felices que són l'altre plat de la balança".

Els últims anys la literatura catalana ha viscut un reviscolament de gèneres que fins fa poc es consideraven menors, com la ciència-ficció o la fantasia. Segons Martín, "la novel·la romàntica és l'últim territori literari en què, per prestigi, no es vol entrar". Que hi hagi menys presència de llibres en català també es deu a una qüestió purament de mercat: el català té un sostre de vendes més baix que no pas el castellà, i aquesta barrera acaba frenant les traduccions. "Notem que si no és un fenomen o hi ha una adaptació audiovisual del llibre, no hi ha prou lectors en català per justificar la inversió", assenyala l'editora de Fanbooks, Patrizia Campana, que parla d'una "diglòssia cultural" en relació amb el gènere. "La novel·la romàntica no ha arrelat gaire a la cultura catalana. Això no vol dir que els catalans no en llegeixin, sinó que molts ho fan directament en castellà. El gènere no té gaire tradició literària a Catalunya i, com a conseqüència, no hi ha escriptors que en facin", explica Campana. Una de les poques autores que s'hi ha atrevit és Aina Li, autora d'El noi del bus (de la qual s'han fet set edicions) i T'estaré esperant, totes dues editades per Fanbooks.

El repte pendent: seduir els homes

Algunes sagues de novel·les romàntiques triomfen gràcies a l'atenció del públic adolescent. Anys enrere ho va aconseguir l'escriptor italià Federico Moccia, com també el madrileny Francisco de Paula Fernández González (que firma amb el pseudònim Blue Jeans) i, més recentment, Anna Todd. La saga After d'aquesta escriptora nord-americana ha captivat milions de joves arreu del món, tot i que segons Campana aquests títols "són crossovers que se'n van més cap a les novel·les estil 50 ombres d'en Grey, perquè hi ha sexe molt explícit". L'editora explica que entre el públic adolescent actualment està més de moda "la novel·la romàntica blanca, sense un sexe tan explícit", i posa com a exemple el llibre Mi primer beso (Crossbooks) de Beth Reekles o la sèrie You d'Estelle Maskames.

Tant en el camp de la literatura juvenil com en la d'adults, la novel·la romàntica té una missió que encara no ha complert: seduir els lectors masculins. "Ha estat i és un gènere intensament femení. No hi ha una revolució d'homes demanant el seu espai en la literatura romàntica, mentre que sí que hi ha dones reivindicant el seu espai en altres gèneres, com la ciència-ficció", assenyala Martín, que també subratlla l'absència d'un corpus acadèmic sobre el gènere. Tot plegat desemboca en una forta estigmatització que les escriptores perceben sovint. "Molts cops es titllen les novel·les de simples, al·legant que són històries d'amor sense res més al darrere, quan no sempre és així. Fins i tot a vegades es cataloguen com a llibres per a mestresses de casa que no tenen res més a fer", lamenta Montagud, que reclama als homes "que donin una oportunitat" a aquestes lectures.

Històries més diverses i sense finals feliços

La novel·la romàntica actual feta a l'estat espanyol és la rebesneta de la novel·la rosa de després del franquisme, marcada per escriptores com Corín Tellado. D'aquelles històries n'ha persistit la idea que l'amor passa per sobre de tot, però el gènere s'ha anat adaptant a la contemporaneïtat. A les històries del segle XXI el matrimoni ja no és la finalitat de les protagonistes. "Abans es buscava l'amor de forma més sublim, perquè era la meta de les protagonistes. Ara les dones tenen més caràcter i s'explota també el seu vessant professional. A més, hi ha escenes de sexe explícites, que anys enrere no existien", apunta Montagud.

La majoria d'escriptores traduïdes al castellà provenen dels Estats Units, on la novel·la romàntica és un gran fenomen de masses. Això fa que la literatura nord-americana marqui el camí del gènere i permeti als editors intuir què es pot convertir en tendència. "La gent ja no vol el gènere per se, va més enllà del clàssic de la novel·la romàntica. Ara es busquen històries que creuïn cultures, en què la dona controla la història d'amor i no necessàriament va a la recerca del príncep blau", explica l'agent literària Anna Soler-Pont, que apunta que estan sorgint novel·les romàntiques lèsbiques, que fins ara pràcticament no existien.

A diferència de les ficcions més tradicionals, els finals feliços han deixat de ser una condició necessària per a les històries contemporànies. Soler-Pont ho exemplifica amb els casos de les escriptores nord-americanes Zara Raheem i Yaffa Santos, que han debutat en la novel·la romàntica recentment i ja han venut centenars de milers d'exemplars als EUA. "Cap d'elles cau en els típics finals feliços, són novel·les més obertes i modernes en què les protagonistes no necessàriament han d'acabar amb parella", diu Soler-Pont. Malgrat els seus èxits, ni Raheem ni Santos estan traduïdes al castellà o al català.