Barcelona"Això no és el començament", llegim a la primera de les 27 entrades –endreçades de la A a la Z– del nou llibre de Martí Sales. La seva manera d'encapçalar aquest diccionari anomenat Aliment (Club Editor, 2021) és tan singular com tot el que ve a continuació. S'hi explica, per exemple, què menjàvem els catalans per Sant Esteve abans dels canelons –la resposta: "arròs catedral", un arròs a la cassola d'aprofitament, amb menuts de pollastre–. S'hi aborda la recuperació del receptari tradicional de l'Anatòlia per part d'un jove cuiner a Istanbul. S'hi descriu en vers la matança del porc. I s'hi narra la descoberta d'un quarto fosc ple d'homes per part d'un noi que, poc després, assumirà "el nom" del seu desig "i la germanor de compartir-lo".

Quan, poc després de publicar La cremallera (Males Herbes, 2016), Sales va decidir que volia escriure sobre "el fet de menjar", va visitar durant tres mesos el fons Nèstor Luján de la Biblioteca de Catalunya. "Hi vaig anar sumant lectures literàries i filosòfiques, textos sobre pràctiques antropològiques de l'alimentació i també de la seva història". També va participar en un dels tallers de cuina del Macba de l'artista visual Marina Monsonís. "S'hi enfoca el fet culinari des del punt de vista polític i no s'imparteix des de la jerarquia del saber, sinó des de la voluntat de compartir el que saps i de preguntar tot el que vols saber", explica. Aquest detall va esperonar la ment creativa de Martí Sales: "Treballo sense sistematitzar per no imposar res al que pot passar". Va ser d'aquesta manera que l'interès inicial de l'autor va mutar i va anar prenent la forma actual d'Aliment: "Volia fer un llibre sobre el menjar i he acabat escrivint sobre la gana, és a dir, sobre la curiositat i el desig", explica, amb un somriure de victòria als llavis. El que hauria pogut ser un projecte abandonat ha acabat prenent una forma llaminera, amb textos inspirats i la col·laboració d'il·lustradors com Oriol Malet, Frederic Amat, Pau Badia i Pep Boatella.

Al marge del desig capitalista

"El desig capitalista està vinculat a consumir i a pagar –diu Sales–. La llibertat no és veure Netflix mentre esperem un missatger de Glovo. Aquesta gana s'atipa de productes. No és la que volia descriure jo". Per a l'autor, "el desig agafa forma plena quan és compartit": és per això que escriu sobre el plaer de cuinar per als altres, de les trobades d'un grup d'amics al Mercat de l'Abaceria per dinar plegats –entre els quals hi havia l'enyorat Víctor Nubla– o "del vincle entre menjar i amor", recordant unes paraules de Josep Pla.

Rere cadascun dels capítols d'Aliment s'hi amaguen procediments creatius diferents. La història del rei que demana a les tres filles com l'estimen i s'indigna quan una d'elles li diu "com la sal" li explicaven els seus pares, Francesc Sales, autor de Les alveolars a la Romània (Selecta, 1982), i la traductora i il·lustradora Eulàlia Sariola, que contribueix amb un dels seus dibuixos al volum. El poema X d'un cuento xino parteix de diverses entrevistes per construir la veu d'una noia que, després d'explicar la seva experiència vital, acaba recollint el testimoni dels orígens accidentals de rostir carn de porc. "M'interessa més incorporar tot el que m'he trobat pel camí que el lloc on volia anar", admet Sales. Investigant sobre menjar, va arribar a la gastrònoma i escriptora M.F.K. Fisher, a qui dedica un dels 27 textos. Aquesta tardor, i gràcies a la recomanació de l'autor, l'autora deixarà de ser inèdita a L'Altra Editorial.

Aliment també recorda alguna crisi personal, com la que motiva T de tothom tindrà el que busca, en castellà i ambientat a Mèxic, i una Nadala que explora "el fons del pou". "És molt difícil parlar de les coses més comunes: del dolor de quan estàs malament i de l'eufòria de l'amor –explica–. Com a escriptor és un repte, perquè et cau al damunt una allau de tòpics". Hi ha també una mirada a la casa familiar del Carmel, on pujava a visitar "la tieta Nuri" [l'editora Núria Folch i Pi, esposa de Joan Sales] i on l'estiu del 2010 es va tancar per escriure una novel·la. "Ho vaig intentar, però després de bregar-hi molt em vaig adonar que m'anava molt millor escriure amb la forma que m'acaba demanant el text –admet–. Pot ser un poema, un conte, prosa sense ficció..., o fins i tot em puc inventar un diccionari com aquest, on hi ha una mica de tot, sense la pretensió d'arribar a un lloc concret, com m'hauria obligat una novel·la".