"He tingut una relació amb Jordi Pujol que ningú més ha tingut. [...] Em va escriure: «Aprofito l’avinentesa per felicitar-lo per la defensa del castellà a la Catalunya rural». Em vaig imaginar fent pintades pels pobles posant-hi «¡Habla castellano, coño!»". L'anècdota que l'escriptor Joan-Lluís Lluís ha explicat a La Deskomunal de Barcelona va resultar ser un error de picatge, i el que l'expresident de la Generalitat volia dir era "la defensa del català a la Catalunya Nord". "Aquesta carta s’ha de posar a l’homenatge post mortem", ha afegit irònic.

Aquest ha sigut el to de l'acte de la celebració de la seva trajectòria amb motiu de la reedició de la seva primera novel·la, Els ulls de sorra (Club Editor), que no ha tingut res a envejar a un xou de monòlegs. Les dissertacions sobre editors que es fan pregar i escriptors novells dubitatius que els donarien mig litre de sang per publicar la seva primera novel·la han arrencat riallades entre el públic, i també un acudit sobre el post San Jordi d’editors i agents literaris que es lamenten al bar de la baixa qualitat de les novel·les premiades. Com a curiositat, ha explicat que només va fer una presentació de la primera edició d’Els ulls de sorra –que explora el tabú dels francesos que van anar a la guerra d’Algèria– i va posar com a condició que ningú hi parlés, així que només va fer signatures. Va tenir diverses opcions per publicar-la, una de les quals era presentar-la al premi Documenta, i encara ara té l’espineta clavada: "Cada cop que sento que algú l’ha guanyat, grrr", rugeix.

Lluny ara d’aquell escriptor tímid i jove que no volia parlar en públic, l’avalen ja una quinzena d’obres, l’última de les quals, Junil a les terres dels bàrbars, multipremiada amb guardons com el premi Òmnium i el Crexells. La seva editora Maria Bohigas l'ha descrit com "una bèstia que va nua quan escriu" i que "no necessita focs artificials", i n'ha dit que està en plena maduresa, però ell s'ha destapat com a animal escènic i ha optat per explicar les seves interioritats en comptes de la novel·la: "Això és psicoanàlisi de franc". Després d’explicar un conte sobre l’origen de la guerra, ha instat la Companyia Elèctrica Dharma –que hi era present– a fer-lo pujar a l’escenari en un dels seus concerts. I ja ha entonat uns versos del grup per anar escalfant: "La gent vol viure en pau / i a quatre desgraciats no els hi dona la gana. / Senyors que maneu tant: / si escopiu al cel, us caurà a la cara!".

“Em sento traït, abandonat i estafat pels líders de l’independentisme”