BarcelonaA 'La búsqueda de la felicidad' (Paidós), Stanley Cavell connectava el pensament universal amb comèdies romàntiques com 'Tot sobre Eva' i 'Quina fera de nena!' Era l'any 1981, i el professor de la Universitat de Harvard acabava de publicar el seu assaig més conegut. "Il·luminava temes de gran importància com l'amor, la vergonya i la comunitat", explicava al 'New York Times' aquest dijous Martha C. Nussbaum, també professora de Harvard, amb motiu de la mort de Cavell als 91 anys. "La seva gran aportació a la filosofia –afegia– va ser la profunditat humana i subtilesa, dos aspectes poc freqüents per desgràcia".

Nascut el setembre del 1926 a Atlanta, Stanley Louis Goldstein va estudiar música a Berkeley, i va ser poc després d'adoptar el cognom Cavell –una variant del llinatge polonès del qual descendia– que va estudiar filosofia, primer a Los Angeles i després a Harvard, on es va doctorar. Hi va impartir classes entre el 1963 i el 1997, moment en què finalment es va jubilar.

El seu primer llibre, 'Debemos querer decir lo que decimos?' -publicat en castellà recentment a la Universitat de Saragossa- va arribar el 1969. Va ser un assaig d'impacte: la tesi era establir ponts entre el llenguatge ordinari i el filosòfic, i com aquests vincles eren vistos "de forma opressiva" per part de molts pensadors. A més de 'La búsqueda de la felicidad' (1981), entre la producció de Cavell destaquen també 'Ciudades de palabras' (2004), disponible en castellà a Pre-textos, i 'La filosofía pasado el mañana' (Alpha Decay, 2014), enlluernador recull de textos que arrencava amb un assaig sobre 'El naixement de la tragèdia', de Friedrich Nietzsche, i acabava amb una anàlisi de l'actor Fred Astaire. Entremig hi quedava la seva curiositat pràcticament omnívora, amb textos sobre Henry James, William Shakespeare i Henry David Thoreau.