LITERATURA
Barcelona

Maria Aurèlia Capmany, lluitadora inclassificable

Comanegra reedita la versió no censurada de ‘Pedra de toc’, llibre de memòries, crònica i assaig

Maria Aurèlia Capmany, lluitadora inclassificable / LLEGAT M.A. CAPMANY Zoom

“Els teòrics verifiquen en la pedra de toc els quirats d’or que conté cada obra que els escriptors del país produeixen. Poques obres resisteixen l’anàlisi, molt poques obres deixen la marca exigida com a mínima del patró d’or. La majoria, dicten els nostres teòrics, són llauna pura, algunes gairebé tenen els quirats de rigor. Els poetes són els que en surten més ben parats, el país dóna immediatament una abundor de poetes socials que enamora. La resta del panorama, diuen els teòrics, és trist”. Així acaba una de les anotacions del primer volum de Pedra de toc, que Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) va publicar per primera vegada a l’editorial Nova Terra l’any 1970. És una “obra important i necessària”, en paraules de Marta Nadal, comissària de l’any dedicat a l’escriptora i editora del volum que recupera Comanegra, que serà l’inici d’una nova col·lecció d’assaig que publicarà llibres de Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig i Pere Calders. Conté, a més de les constants de la seva trajectòria intel·lectual, com ara “la lluita per la llibertat, l’antifranquisme, la defensa de la llengua, la denúncia de la prudència, l’oportunisme i el possibilisme burgesos, l’expressió de la resistència [i] el sentit de la història”, un altre vessant fins ara poc explorat, “l’anàlisi minuciosa i lúcida del fet literari”, explica Nadal al pròleg.

Entre els teòrics que Capmany menciona al llibre -i que van frenar la consolidació de la seva obra- hi ha Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, dos dels arquitectes del cànon català en la dècada dels 60 i 70, des d’Edicions 62 i també a la universitat. “Tret de casos com els de Terenci Moix, Xavier Romeu o Guillem-Jordi Graells, que sí que la van considerar un gran referent, l’Aurèlia no va fer política d’autor i no s’havia preocupat per crear una imatge externa, en part perquè es dedicava a molts fronts: era dona de teatre, articulista, narradora, assagista... No es podia encasellar, i això feia por”. Són paraules del novel·lista Julià de Jòdar, autor del segon pròleg de la nova edició de Pedra de toc. Tal com explica, va conèixer Maria Aurèlia Capmany el 1964, poc després d’ingressar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, amb la intenció de convertir-se en director de teatre. En aquells moments, ella dedicava bona part dels esforços a la docència, la interpretació i la direcció de muntatges a l’escola teatral. L’escriptora, que tenia 45 anys, no trigaria a publicar un dels seus llibres emblemàtics, La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), però ja tenia una trajectòria consistent al darrere. Només en narrativa havia estat finalista del Joanot Martorell el 1947 amb Necessitem morir, havia guanyat aquell mateix guardó amb El cel no és transparent (1948) i havia publicat novel·les com Betúlia (1956), Ara (1958) i Traduït de l’americà (1958).

“L’obra novel·lística de Capmany emmarca el diàleg entre classes benestants i populars al llarg del segle XX -explica el crític literari i editor Àlex Broch-. És cert que la seva obra convida a una lectura dispersa, però sobretot se la va percebre com a narradora”. Broch recorda que un dels llibres en què va participar l’autora, Cita de narradors, el 1958, la va situar al costat de Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs, Joan Perucho i Jordi Sarsanedas. “Per al sistema literari de l’època, l’Aurèlia va ser una iconoclasta -opina Jòdar-. I això ho va acabar pagant”.

Pedra de toc és el llibre clau per entendre d’on surt una autora com Capmany. Ella mateixa repassa, encapçalant cada capítol amb titulars de La Vanguardia i altres diaris de l’època, quina va ser la seva vida -la quotidiana, però sobretot la intel·lectual- entre els anys 1939 i 1962. “El primer volum estava censurat per molts llocs. El segon va aparèixer quatre anys després, també a Nova Terra, i va caure en el silenci administratiu -recorda Marta Nadal-. El 1977 es va publicar una nova edició de la primera Pedra de toc que restituïa els fragments retallats”. Dues dècades després, el text que es pot llegir a les obres completes de l’autora “va sortir inexplicablement en la versió censurada”.

La llarga nit de la postguerra

Entre les expressions que no es podien llegir des de l’edició de fa quatre dècades hi ha “aquella llarga nit que ens esperava” -fent referència a la postguerra-, “el separatismo no va ser qüestió de minories” o “nació”, en aquells casos en què es refereix a Catalunya. “Sempre s’ha parlat de Pedra de toc com un llibre de memòries, però és molt més que això -recorda Nadal-. És una mena de biografia del temps, on es troba tota la filosofia de Capmany”. Julià de Jòdar hi coincideix. “L’Aurèlia posava en dubte les coses i posava en pràctica el pensament immediat -diu-. Es prenia qualsevol tema amb passió. El seu temperament era impetuós i imposant. Ser dona en aquella època era un assumpte seriós. Va haver de lluitar molt per ser respectada i perquè se l’escoltés”.

A Pedra de toc, Maria Aurèlia Capmany recorda des del seu pas per l’avançat Institut-Escola als anys 30 (“no predicava un dogma, sinó un comportament”), explica com es va imposar el castellà durant el franquisme a partir de l’anècdota d’una tia seva, directora de la Biblioteca de l’Escola del Treball, a qui van exigir que s’adrecés a tothom en l’“ idioma del imperio” (com que va exclamar “Quina comèdia!” li van obrir un expedient rojo separatista ”) i ofereix consideracions sobre autors que li interessen -com per exemple Joseph Conrad i Salvador Espriu- i d’altres que no tant, com Camilo José Cela, que motiven una llarga disquisició sobre els paranys de la literatura realista.

“També parla de les dificultats per sobreviure durant la postguerra: intel·lectualment i físicament -explica Julià de Jòdar-. Si algú com jo va acabar escrivint en català i sent independentista va ser per l’esperit de lluita continuada que tenien l’Aurèlia i el seu grup. Sense aquesta feina constant no hauríem arribat fins aquí. La cultura no és natural, és un fet que cal treballar”. Aquesta és una de les grans lliçons de Capmany que es dedueixen també de la lectura de Pedra de toc.