BarcelonaLluís Solà ha fet de la poesia la seva raó de viure, sentir i comunicar-se amb el món, i per aquest motiu la concessió del premi Lletra d’Or aquest migdia li impedia deixar de somriure, fins i tot quan un dels periodistes que assistien al dinar en què es feia públic el guardó ha vessat sense voler una copa de vi al damunt del llibre de llibres pel qual ha estat recompensat, 'Poesia completa', publicat per Edicions de 1984.

“Fa molts anys vaig voler posar en pràctica l’estratègia de Goethe per superar la por, i que consistia en endinsar-se al bosc i jeure-hi de bocaterrosa, de nit –ha recordat l’autor–. Vaig provar-ho però no me’n vaig sortir. A mesura que passaven els minuts la por no només no se n’anava sinó que creixia i tot”. Potser per aquest motiu Solà va escriure al cap de molt de temps: “No entris dins el bosc, / temps ha que el bosc entrà a les estances / amb arbres insistents”. Aquests versos van acabar formant part d’'És el món, que veu', un dels 42 llibres inèdits que acabarien formant part del volum 'Poesia completa', de més d’un miler de pàgines, que ha rebut el premi de la Crítica Catalana i va ser escollit també com un dels 20 millors llibres del 2016 a l'ARA Llegim. “Els versos de Lluís Solà sorgeixen de l’arrel més profunda de la terra –ha explicat David Plana en nom dels nou membres del jurat–. Com Peter Handke, Solà és un home que passeja i mira. Com Beckett, fa una davallada infernal cap al silenci absolut. Com Verdaguer, sap fondre matèria i esperit, paisatge i humanitat”.

Un riu de paraules

Solà ha definit 'Poesia completa' com “un diari format per allò que realment ens confegeix i ens configura, paraules que enllacen amb rius d’aquí i d’altres llocs del món per fer la funció que tenen els rius, que és donar moviment i aportar vida”. Nascut a Vic el 1940, Lluís Solà va donar una de les sorpreses literàries de l'any passat quan, en l'edició de la 'Poesia completa' d'Edicions de 1984 va incloure-hi 42 llibres inèdits. "Als poetes d'aquest país no ens van ensenyar a escriure ni a llegir en la nostra llengua -explicava Solà a l'ARA coincidint amb la publicació del volum-. Quan vaig començar a escriure vaig veure que la llengua oral era el català, però per aprendre'l vaig haver d'estudiar-lo a banda. Un dia vaig anar a la biblioteca, vaig demanar la 'Gramàtica' d'en Pompeu Fabra i la vaig copiar sencera. Les obres de Bartomeu Rosselló-Pòrcel les vaig picar a màquina perquè no es trobaven. Vaig fer això mateix amb més d'un llibre. Aquesta era la casa amb què ens vam trobar. Tanmateix, tots els senyals que teníem al voltant –persones, bèsties, animals i natura– ens parlaven amb una realitat que era la nostra. Un dels punts centrals de la constitució d'un lloc és la llengua. Aleshores vam començar a recuperar i a reconstruir aquesta casa que sobretot a partir dels anys 40 havien intentat d'enderrocar. Havien intentat enderrocar la llum que és el passat de la llengua, els altres autors, la manera de relacionar-se els uns i els altres a través del diàleg de la llengua".

Solà es va donar a conèixer a la dècada dels 60 com a traductor, ocupant-se de 'Grec busca grega', de Friedrich Dürrenmat i 'El castell', de Franz Kafka. Paral·lelament va començar a escriure poesia, que va reunir parcialment en volums com 'Laves, escumes' (Lumen, 1975), 'L'herba dels ulls' (Cafè central, 1993), 'De veu en veu' (Proa, 2001), 'L'arbre constant' (Proa, 2003) i 'Entre bellesa i dolor' (Proa, 2010). La dedicació de Solà a les lletres catalanes ha estat completa: a més d'escriure, ha format part del grup de teatre La Gàbia de Vic (1963-1969) i ha estat un dels impulsors de la revista Reduccions de poesia, que va dirigir des del 1977 fins al 2015.

Una poesia que escolta l'altre

"La meva és una poesia que vol escoltar molt l'altre -assegura l'autor-. Perquè, com aquesta eruga d'or, en un moment el món no només se'ns posa al davant sinó que se'ns tira al damunt, vol formar part de nosaltres, vol obtenir la nostra atenció i la nostra paraula. Els rius no flueixen cap al lluny, sinó cap als nostres ulls. Així mateix, les onades del mar no es queden només a dins la platja, sinó que ens entren als ulls. La lluna, quan es pon, també entra dins nostre".

El premi Lletra d'Or ha reconegut autors com Emili Teixidor, Empar Moliner, Josep Maria Espinàs, Sergi Pàmies, Lluïsa Cunillé, Julià Guillamon, Joan Daniel Bezsonoff, Jordi Puntí, Perejaume, Josep Pedrals i Joan-Lluís Lluís, entre altres. El guanyador de l'any passat va ser Màrius Sampere amb 'L'esfera insomne'.