Actualment Màrius Sampere és un dels poetes més ben considerats de la generació nascuda abans de la Guerra Civil. Autor d’una obra singular i ambiciosa, ha rebut reconeixements importants a la trajectòria -la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Nacional de Cultura (2003), el Jaume Fuster (2010)-, però es resisteix a deixar de continuar ampliant el seu univers líric, conceptualment dens però expressat amb una lleugeresa i un sentit de l’humor gens freqüents. L’entrada al bloc de pisos on viu amb la seva dona recorda els laberints per on, de vegades, es perden els seus poemes. Sampere ens rep a mig matí sense sabates, somrient i amb la veu carregada de força.

El seu nou poemari porta un títol contundent, Ningú més i l’ombra.

És que només queda l’ombra del que he sigut... Vaig guanyar el premi Carles Riba l’any 1963 amb el meu primer llibre, L’home i el límit. Fixa’t si n’han passat, de coses. D’altra banda, el temps ha passat, però jo encara sóc el mateix [riu], encara que psicològicament i físicament hagi canviat. La vida és una continuïtat de temps que s’interromp en cada moment.

Encara que guanyés el Carles Riba el 1963, vostè va començar a escriure poemes molt abans. Tinc entès que va ser al jardí de casa, quan era un nen.

Com ho saps? Que hi eres? [Riu.] Quan era petit, estava molt influït per l’avi. Li agradava molt la poesia -l’Espronceda i tots aquests-, i un dia se’m va acudir fer-ne una, inspirant-me en un roser que teníem al jardí. Quan l’hi vaig llegir em va contestar amb un rodolí: “No siguis poeta, que no guanyaràs ni una pesseta”. Una mica més endavant, al batxillerat, vaig ensenyar uns sonets a un professor amb qui simpatitzava força i em va dir que eren “ antiheroi cos ”. Sempre he estat una mica contestatari, rebel i combatiu amb les institucions. En poesia també he volgut trencar motllos. El meu estil no s’ha preocupat gaire del que deien.

Per això, de vegades, han quedat llibres seus al calaix, com els que va acabar reunint a La ciutat submergida, publicat a Edicions del Salobre el 2010.

Hi ha poemes rimats, sonets... una mica de tot. Hauria volgut que apareguessin al seu moment, però no va poder ser, i vaig aprofitar l’avinentesa per publicar-los tots de cop. Penso que és el millor llibre que he escrit.

Per què ho diu?

M’adono que, com que és molt bigarrat, escrit de forma molt impulsiva -sense fixar-me gaire en les normes- i subversiu, m’hi sento reflectit del tot.

Vaig conèixer la seva poesia gràcies a l’antologia Si no fos en secret (Proa, 1999), feta per Sam Abrams i Jaume Subirana. Repassava tres dècades de trajectòria, i s’hi pot comprovar que els seus versos, en els millors moments, tenen una fúria sobrenatural, són un doll d’energia.

Hi ha un desbordament de mi mateix, sí. L’home que és conscient del límit és perquè vol superar-lo. Sempre he defugit la cosa clàssica, establerta i ortodoxa: he apostat per mi mateix. Per això no sóc una persona que sigui fidel a cap escola ni que pugui dir que té un o dos poetes preferits. Els meus poemes sembla que tinguin una gran preocupació per la vida, però és al revés: més aviat hi ha menyspreu. Sóc líric, però irònic. Si fereixo, m’és igual. En el fons, ferint als altres et fereixes a tu mateix.

En aquest últim llibre escriu: “Encara han de venir més estúpids” i “Els turistes / els homes de la fi del món”.

El poema dels turistes és el més antic de Ningú més i l’ombra. Jo sóc el meu present, no puc deixar d’observar el que m’envolta. Estimo el meu món, però també hi ha aspectes rebutjables.

¿I els turistes l’empipen especialment?

El que em revolta més és la crueltat i tot allò que contribueix al mal. I també m’indignen els fanatismes. Tan fàcil que seria no donar una importància exagerada a les coses... No són més del que són!

L’Absolut, el Creador o Déu l’han preocupat durant molt de temps.

No hi ha cap resposta definitiva en res: els mateixos savis i científics es contradiuen a cada moment, tornen enrere, revisen les seves propostes o en fan de noves. Tota la meva poesia no és sinó una gran pregunta. He passat per moltes èpoques: quan feia la mili estava enyorat de casa, i això em va fer més pacífic i creient, però a mesura que m’he anat fent gran he anat canviant. No m’he fet descregut ni agnòstic: sóc un creient del caos [riu]. El caos en el qual vivim té una gran bellesa, perquè és la interpretació humana d’una realitat inaccessible.

En tota la seva obra hi ha també una gran presència del passat familiar, sobretot dels pares.

Els records surten en els moments en què em torturo i dubto. De vegades he tingut la sensació que els morts em xiuxiuejaven versos a les orelles, tot i que la pura realitat és que els poemes surten només de dins meu. Els pares i el meu germà van ser el meu únic món durant anys. Ara només quedo jo.