VALÈRIA GAILLARD
Barcelona

Jordi Nopca: “La percepció de la vida canvia segons els germans que has tingut”

L'escriptor i periodista de l'ARA guanya el primer Premi Proa de Novel·la amb ‘La teva ombra’

Jordi Nopca: “La percepció de la vida canvia segons els germans que has tingut” / PERE TORDERA Zoom

“No és cap novel·la negra ni tardomedieval”, bromejava Jordi Nopca, murri, ahir al matí, en roda de premsa. Acostumat a cobrir premis literaris de tota mena, ahir, en canvi, era ell qui seia a la taula dels guanyadors amb La teva ombra, una obra que ha madurat a foc lent i que finalment ha merescut el primer Premi Proa de Novel·la, dotat amb 40.000 euros. El llibre sortirà a la venda el 20 de novembre.

Fent un esforç per intentar resumir-ne el contingut sense fer cap espòiler, el periodista cultural del diari ARA, coordinador del suplement Ara Llegim, va prosseguir: “És una història que s’aguanta sobre la infidelitat i la venjança, que a la nostra societat estan connotades negativament, i ja des de l’escola ens ensenyen la idea que el contraatac està penalitzat”.

Després de deixar clar que ell té una germana petita, i que ella segur que “se n’alegra molt” del seu premi, va abordar el tema dels protagonistes del llibre: dos germans que es porten tres anys (com ell amb la seva germana) i tenen històries pendents per resoldre. Comença el relat el germà petit, el Pere, que explica l’estiu del 2011, amb el Sónar i les trobades amb les parelles, un relat que es connecta amb el passat i després es projecta cap al futur, abastant un període que va del 2009 al 2014. “El germà gran, el Joan, que té 18 anys (com jo aquell estiu), té la seva versió dels fets i els explica com una confessió, uns fets foscos...”

Una foscor que no està renyida amb el riure aquell de biaix, ja que –seguint l’estela de l’hilarant El talent (Labreu, 2012), la seva novel·la debut–, Jordi Nopca va advertir que La teva ombra també és divertida: “Un dels fets que em porta a escriure és aconseguir fer somriure i alhora esfereir, espantar”. No cal oblidar que un dels seus referents a nivell cinematogràfic –tal com ell mateix va explicar– és la pel·lícula Gremlins, una de les poques coses que uneix els dos germans, i que el novel·lista veu com una pel·lícula de terror amb una bona dosi de crítica política i molta ironia.

Una relació ambigua

“Psí... no”, respon quan li pregunten si els dos germans tenen una bona relació. “De fet, és una història de rivalitats i estic convençut que la percepció de la vida canvia molt segons els germans que has tingut, i si has sigut el petit o el gran”. Fins i tot va estar fent una petita investigació per veure com se senten els petits, ja que ell és el gran. Sigui com vulgui, en Pere i en Joan tenen en comú haver crescut en un mateix pis, a la Zona Franca de Barcelona, i haver vist construir la Ciutat de la Justícia, un aspecte –aquest sí– autobiogràfic. “Els he posat a la mateixa casa on vaig créixer jo, però per transformar-la”.

Si bé al recull de contes Puja a casa, amb què va guanyar el premi Documenta el 2014, Nopca va retratar la cara més dura de la crisi a Barcelona, en aquesta novel·la, que té vora 500 pàgines i en la qual ha treballat durant gairebé sis anys, els protagonistes no pateixen en la pell els estralls de la precarietat sinó que han estudiat les seves carreres sense problemes econòmics. Un vol estudiar cinema, però finalment, quan s’adona que no se’n sortirà, estudia antropologia. L’altre, el gran, magisteri, empès per la seva vocació altruista d’ensenyar. Una de les xicotes, la Kate Longmoor –pseudònim amb el qual va presentar la novel·la– és el personatge que “més estima”, mentre que la Laura, una noia que ha estudiat econòmiques i xinès i treballa de periodista, “és el personatge amb el qual em sento més identificat”.

En la novel·la –i sobre això en va parlar Xavier Pla, portaveu del jurat, integrat per Vicenç Villatoro, Nelleke Gell, Josep Lluch i Clara Queraltó– apareix retratat el món dels premis literaris, concretament el Josep Pla, que Nopca coneix de prop per haver-lo cobert informativament durant uns quants anys. Xavier Pla va explicar, a més, que el jurat va optar per la novel·la de Jordi Nopca “de manera immediata”, distingint-la d’entre 63 originals presentats: “És una espiral narrativa que atrapa el lector, un calidoscopi que mostra una història des de diversos angles, una sala de miralls on tothom es veu reflectit i no tot té la seva ombra”, va dir per encendre el cuquet de la curiositat.

L’estil –allò indefinible i que suposa la marca de cada autor– és un dels punts clau de La teva ombra. Per al mateix autor ha sigut un “repte” posar-se en la pell de cadascun dels germans, que narren la “veritat” dels fets segons el seu punt de vista. A través de l’estil emergeix la personalitat: el germà petit “es pren la vida amb l’alegria que el germà gran ha perdut”. Segons el novel·lista, “el petit, quan escriu, ho fa des de la ferida, perquè ha patit alguna afronta, i el gran ho fa des del sentir-se enfadat, des de l’agressivitat”. Així, mentre un és “tranquil i bonhomiós”, l’altre és “calculador i complex”. I aquí Nopca sentencia: “De vegades la complexitat i la fragilitat van lligades”.

Una novel·la internacional

Si bé Barcelona és l’escenari principal del llibre, com a El talent, a Jordi Nopca li agrada acompanyar els personatges de viatge, i aquí els segueix per Espanya, el Regne Unit i França. Si bé sí que apareix el context polític, els dos personatges se’l miren a una certa distància. “No parlo del Procés perquè psicològicament els dos germans fugen del context polític. La seva vida íntima és massa potent perquè l’enterboleixi la política”. En canvi, sí que hi apareixen pares, mares i àvies. “Tenia la voluntat d’explicar com canvien les nostres relacions. Aquí els dos protagonistes, heterosexuals, coneixen les seves parelles en persona, però després es plantegen fer-ho per telèfon i apareix el Tinder, però poques vegades”.

Jordi Nopca (Barcelona, 1983), format en periodisme i literatura comparada, va dedicar un any a estudiar els escriptors russos: “Tenia molt clar que d'entrada preferia Tolstoi i ho vaig llegir tot d’ell, un autor que representa l’ordre i la llum, però després vaig tornar a Dostoievski i a Crim i càstig, que ha sigut un referent clau en aquest llibre”. Entre bromes sobre la seva tasca de periodista, que l’obliga a deixar per a l’estiu els llibres gruixuts, Nopca va confessar que s’havia amarat del cicle de Karl Ove Knausgard per “entrenar la veu en primera persona i veure què es pot fer i què no”, o Philipp Roth, de qui lloa El teatre d’en Sabbath. Altres referents són el novel·lista anglès Thomas Hardy, concretament Jude, l’obscur (traduït al català per Quim Monzó), perquè tracta de les il·lusions perdudes a la manera d’un Balzac: “Els personatges van perdent la llum que els caracteritza i això ens passa a tots en la mesura que vivim”, va reblar.