Barcelona“Dos Balali, sisplau”, demanem. Ens serveixen un beuratge de color verd fluor i regust mentolat d’ambientador en un got amb textura de tronc i una canya quilomètrica. Ens hem deslocalitzat excepcionalment de la redacció de l’ARA perquè el periodista Jordi Nopca (Barcelona, 1983) es fiqui en el paper d’escriptor. La cocteleria hawaiana Aloha és el decorat perfecte per a l’entrevista i, a més, un escenari crucial del seu nou llibre, el recull de contes Puja a casa (L’Altra / Libros del Asteroide).

Cada dia entrevistes escriptors, llegeixes dues o tres novel·les a la setmana i fas crítica literària. Com influeix la feina a la literatura?

He conegut molts tipus d’escriptor, des de l’autor de bestsellers que té una fixació fins al que es pensa que cada frase seva és paraula divina. Entre un i altre hi ha una àmplia gamma de grisos interessantíssima d’explorar. Tot això m’ajuda perquè descarto opcions. Ara el que escric és el que necessito escriure i no el que crec que he d’escriure.

Parteixes del que t’envolta?

La meva manera de treballar ara és observar, metabolitzar i transformar. En el procés de digestió de la vida arribo al conte. La part inventada és molt important, en mi, i la part de veritat és fonamental. Veritat i invenció donen conte. El conte de La pantera d’Oklahoma és una versió del que va passar quan vaig traduir Fi, de David Monteagudo, i vam anar a sopar en un restaurant on hi havia una dona exuberant. Aquí s’acaba la història real. Al conte el traductor és un mort de gana malparit i seductor que es lliga la néta de Blake Edwards, una de les meves icones, el director de La Pantera Rosa. Tinc una obsessió amb Peter Sellers. M’agrada això que fa d’ajuntar humor i tragèdia. Als meus contes, les frases per separat poden fer gràcia però les situacions són més aviat tristes. En això, és diferent d’ El talent, que era eufòric. Aquí els personatges han de batallar no només perquè la situació estructural és adversa sinó també per les seves pròpies situacions. Hi ha un doble repte.

Són gent que està en un cul-de-sac i pateix una sèrie de pèrdues, sobretot amoroses i laborals.

És el que ens passa a la nostra generació, no? La gent que té entre 30 i 35 anys té la sensació de final. Has de prendre moltes decisions. Arriba un moment que fas 40 anys i et diuen que ets massa gran per treballar en alguns llocs però encara no has construït la teva vida. Dec ser més feliç ara que quan vaig escriure El talent, però amb els anys la vida m’afecta d’una altra manera. Em torno més sensible al que passa al meu voltant i no estic tan centrat en mi mateix. M’agrada més mirar els altres que a mi. I parlar amb caixeres, gent del metro, cambrers, escriptors...

Al llibre hi ha una dependenta del Bulevard Rosa que és historiadora de l’art, un porter acomiadat que es llança a la beguda i un venedor porta per porta que no ascendeix. Vivim una època en què un carpaccio envasat és un sopar especial.

Destil·la aquest estat d’ànim perquè l’he escrit en els últims cinc anys. I treballo en un diari, estic al cas de l’actualitat. Però l’atur juvenil o els moviments de protesta a gran escala no m’interessaven. I, de fet, queda una mica ridiculitzat en la protesta d’un personatge que es dedica a posar un plàtan al tub d’escapament de les motos per protestar. És patètic, però no l’hi puc dir. Als personatges no els puc controlar i, quan ho faig, m’equivoco. Tampoc m’interessaven els experiments formals que la gent fa als contes: jo experimento amb les històries.

Com diu Lena Dunham a Girls, volies ser la veu d’una generació?

No, perquè sóc molt poca cosa i no em veig gaire representatiu, no visc a l’Eixample. Sí que he tingut la sort de ser d’una generació amb pares que han treballat i que van ser els primers de les seves famílies que havien estudiat. Jo he anat a la universitat i sóc periodista, però també puc acabar treballant de botiguer. I sense problemes. Si una cosa em caracteritza, i això sí que és generacional, és la submissió. Som la generació de la submissió, d’acceptar, d’empassar. És una mica trist.

És que el regust final d’alguns contes és amarg, malgrat que l’escriptura és feliç, hi ha humor i fantasia.

A la vida has de trampejar-ho tot: hi ha moments breus en què ets feliç i divertit i n’hi ha d’altres en què et sents la persona més desgraciada. I els personatges, si són de carn i ossos, han de ser tan feliços i tan tristos com tu, prenent-te com a mesura de totes les coses. Però no és un llibre gens dramàtic ni sentimental. Potser aquest distanciament és bastant català.

Des de quan volies ser escriptor?

Als set anys vaig escriure una història en una llibreta que deia: “Hi havia una vegada una casa i uns lladres hi van entrar a robar però dins la casa no hi havia res”. I vaig seguir omplint pàgines de la llibreta. Des de llavors he anat escrivint, tot i que els meus pares em deien que l’escriptura no és una professió sinó “un hobby molt digne”. En realitat sóc un ancià de l’escriptura: porto 24 anys anant-me equivocant. La quantitat de merda que tinc a l’ordinador és incommensurable. Escriure és un camí lent i divertit.