Premis literaris
Barcelona

Javier Cercas guanya el premi Planeta amb una novel·la sobre la Catalunya del 2017

Manuel Vilas queda finalista amb 'Alegría', una novel·la amb tocs autobiogràfics

Javier Cercas / CRISTINA CALDERER Zoom

El Planeta, el guardó literari més ben dotat després del Nobel -601.000 euros-, ha recompensat en aquesta edició, que s'ha celebrat per primera vegada al Museu Nacional d'Art de Catalunya, dos autors d’obra exigent i alhora popular, Javier Cercas i Manuel Vilas. No és l’únic tret que tots dos comparteixen: tant l’autor de Soldados de Salamina com el d’Ordesa han perseguit l’intent d’esborrar les fronteres entre realitat i ficció en alguns dels seus llibres més coneguts, que ofereixen una mirada reflexiva -també controvertida- al passat recent del país. Finalment, i no és una circumstància anecdòtica, tant Cercas com Vilas provenen de segells de Penguin Random House, el gran rival editorial de Planeta actualment: el primer, estava vinculat a Literatura Random House des de feia una dècada, quan hi va publicar Anatomía de un instante; el segon hi ha donat a conèixer pràcticament tota la seva trajectòria com a novel·lista, amb llibres com Aire nuestro (2009), El luminoso regalo (2013) i Ordesa (2018), del qual, només en castellà, se n’han venut més de 100.000 exemplars.

"És la primera vegada que em presento a un premi literari: si soc tan feliç és perquè l’endemà del premi, els veïns em miren amb una barreja inconfusible de commiseració i solidaritat, com si em diguessin que no em preocupi, que algun dia el guanyaré -ha explicat Cercas-. També soc feliç perquè aquesta novel·la és especial en la meva trajectòria, i un premi com aquest és important. Tinc 57 anys i corro el risc de repetir-me. Aquesta novel·la és l’intent de convertir-me en un altre escriptor".

La novel·la de Cercas es diu Terra Alta, i promet portar cua, perquè està ambientada en part durant l’agost del 2017, durant els atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils. Un dels seus protagonistes és el mosso d'esquadra que va abatre quatre dels terroristes del comando de la Rambla quan es disposaven a atacar Cambrils armats amb ganivets i cinturons amb explosius de mentida. "La majoria de llibres meus han estat thrillers, i en aquest cas he fet el mateix -ha afegit Cercas-. A diferència de les altres novel·les, aquí caldrà llegir fins al final per saber qui ha estat l’assassí". El policia que investiga els crims que acaben de tenir lloc a la Terra Alta, "una comarca on no passa res", també té un passat que s’anirà desvetllant a mesura que avanci l’acció. Hi ha tres temes de la novel·la que l’autor ha volgut remarcar: "El valor de la llei, la legitimitat de la venjança, i també l’epopeia d’un home que busca el seu lloc al món".

Una mirada a la Catalunya d’ara

Cercas, que ha convertit la construcció interessada de la veritat i l’ambigüitat de la memòria en dos dels motors de la seva narrativa, s’aproxima en aquest cas a un dels capítols més sinistres de la Catalunya recent, immersa en els preparatius del referèndum de l’1 d’Octubre, a través de l’entrellaçament de dues històries, la del crim d’un matrimoni i la història del mosso misteriós, que es va amagar després dels atacs: abans de convertir-se en heroi hauria passat per la presó i, encara més enrere, hauria rebut formació militar al terç Gran Capitán de la Legió. El pseudònim escollit per Cercas, Melchor Marín, remet al coronel en cap del terç, tot i que el personatge principal del llibre es diu així. I el títol fals amb què havia presentat la novel·la al premi, Cristales rotos, indica que el rerefons polític i els fantasmes del passat, molt presents en novel·les com El impostor i Soldados de Salamina, tornaran a ser crucials a Terra Alta. "Així i tot, vull remarcar que no és un llibre sobre el procés d'independència que s'ha viscut des del 2012 -ha dit l'escriptor-. Quan vaig acabar El monarca de las sombras vaig tenir la certesa que havia arribat al final d’un camí. No sabia on volia anar i m’aterrava la idea de repetir-me. Una sèrie de circumstàncies desgraciades, que tenien a veure no tant amb la meva vida personal sinó amb la del país, em van ajudar molt com a escriptor".

Traduït a una trentena de llengües des de l’èxit de Soldados de Salamina (2001), Javier Cercas s’ha col·locat al centre de diverses polèmiques durant l’última dècada. En primer lloc, va ser sonada la seva sortida de Tusquets -editorial llavors independent on havia publicat Soldados de Salamina- quan Anatomía de un instante (2009) va aparèixer a Literatura Mondadori, una de les col·leccions dirigides per l’editor Claudio López de Lamadrid, mort aquest gener a conseqüència d’un infart cerebral als 58 anys. També es va parlar força de l’ús, legítim o no, de la figura d’Enric Marco, expresident de l’Amical de Mauthausen que va mentir sobre l’estada als camps de concentració, a la novel·la El impostor (2014). Finalment, han estat moltes les ocasions en què les opinions de Cercas sobre el procés d’independència de Catalunya han aixecat polseguera. Una de les últimes va ser una columna d’opinió l’estiu passat en què recordava que havia estat catalanista durant anys i que dubtava continuar-ho sent: "No sé si el catalanisme és viable sense el nacionalisme, que ha demostrat ser incompatible amb la democràcia".

La catarsi de Manuel Vilas

El perfil de Manuel Vilas –també nascut el 1962, com Cercas, però a Basbastre– és menys explosiu. La literatura confessional de l’autor aragonès ha estructurat poemaris com Resurrección (Visor, 2005), assajos com Lou Reed era español (Malpaso, 2016) i narracions com la d’Ordesa (Alfaguara, 2018), un dels llibres més destacats de l’any passat, tant pel que fa a la repercussió en vendes com en la valoració crítica, i amb un recorregut internacional per, com a mínim, una desena de llengües.

“El títol d’Alegría és important perquè té a veure amb el contingut de la novel·la. La història que explico és la d’un home que en la maduresa s’adona que l’alegria és el sentiment més important de la vida, més que la felicitat. I s’adona també que memòria i alegria són el mateix. Finalment, s’adona que contemplar els éssers estimats és el que l’anima", ha dit Vilas sobre Alegría, que va presentar al guardó amb el títol provisional de Tal como éramos. “Hi ha molts països, ciutats i habitacions d’hotel on passen moltes coses -ha continuat-. El llibre també és una història que vol parlar del present social i polític d’Espanya, però també del món, hi ha una intenció social i un pensament de caràcter polític. La recerca de sentiments purs en temps de desesperació col·lectiva seria un resum que jo com a escriptor faria de la novel·la".

Ordesa aprofundia en el sentiment d’orfenesa de Vilas a partir de la mort del pare i de la mare, del divorci i de la decisió de deixar l’alcohol, que s’havia convertit en un problema seriós per a l’autor. “Quan veus morir els pares t’adones que la teva ingravidesa neix –deia llavors–. «Vivir es ver morir», deia Azorín. De cop, comences a tenir por de deixar de ser i comences a buscar veritats sòlides". Alegría, obra finalista del 68è premi Planeta –rebrà 150.250 euros– comença allà on acabava Ordesa. Aquí el narrador és un home de mitjana edat que ha tingut èxit en la seva professió i que es dedica a detallar el seu dia a dia personal sense estalviar-se comentaris irònics i sovint descarnats sobre la societat espanyola actual. "La relació entre literatura i catarsi és molt estreta: penseu en la carta que Kafka va escriure al seu pare”, afirma l'autor.

Vilas, que viu mig any a Iowa, on dona classes d’escriptura creativa al prestigiós Writer’s Workshop, culmina amb Alegría una dècada de creació pletòrica, durant la qual ha publicat, a més dels títols ja esmentats, els versos escruixidors d'El hundimiento (Visor, 2015), les novel·les Los inmortales (Alfaguara, 2012) i El luminoso regalo (Alfaguara, 2013), el llibre de viatges América (Círculo de Tiza, 2017) i el recull de contes Setecientos de millones de rinocerontes (Alfaguara, 2015).

Premiant dos autors com Cercas i Vilas, el premi Planeta recupera l’ambició literària –no renyida amb la comercialitat– d’alguns llibres del palmarès recent, com ara El huerto de mi amada, d’Alfredo Bryce Echenique (2002); La fortuna de Matilda Turpin, d’Álvaro Pombo (2006), i Riña de gatos, d’Eduardo Mendoza (2010).