Barcelona‘El monarca de las sombras’ és la poderosa nova novel·la de Javier Cercas. Setze anys després de ‘Soldados de Salamina’ torna a escriure sobre la Guerra Civil: el motor creatiu és recordar la vida de Manuel Mena, un oncle avi de l’autor que va morir als 19 anys a la Batalla de l’Ebre lluitant a favor del bàndol franquista
Al primer capítol d’ El monarca de las sombras expliques que una nit vas veure sL’aventura, de Michelangelo Antonioni, amb la teva mare -que té més de vuitanta anys- i en comptes d’adormir-se et va dir que era la pel·lícula que més li havia agradat a la vida. Quan li vas preguntar per què et va respondre: “ Uno se muere y al día siguiente ya nadie se acuerda de él. Eso es lo que pasó con mi tío Manolo ”. Això et va esperonar a escriure aquest llibre.
Sí, tot i que en realitat sempre havia tingut al cap escriure la història de Manuel Mena. Quan em pregunten quant de temps he trigat a fer aquesta novel·la, la resposta honesta és: “Tota la vida”. Aquella conversa amb la meva mare després de veure L’aventura va activar el retorn de la història, però és una de les primeres preguntes serioses que m’he fet a la vida: ¿per què un nano d’un poble endarrerit i d’una família de petits propietaris d’una zona molt pobra d’Extremadura se’n va a la guerra per defensar una causa que amb el pas del temps hem sabut que era injusta i mor amb només 19 anys? I per què el “ tío Manolo ” era tan important per a la meva mare?
El teu cervell d’escriptor es va centrar a reconstruir la vida de Manuel Mena al mateix temps que explicaves la teva recerca.
He trigat molts anys a entendre que la raó fonamental de la pregunta de la meva mare no era política, sinó moral. Ella tenia cinc anys quan va esclatar la guerra i en tenia set quan va morir Manuel Mena, que era més que un oncle, era quasi un germà: fins i tot havien viscut a la mateixa casa. Per a la mare, el “ tío Manolo ” era com l’heroi Aquil·les, l’home valent que ha anat a defensar els valors en els quals ells creien: la religió, la pàtria... Hi havia una adhesió personal i moral de la mare. A El punto ciego [Literatura Random House, 2016] vaig intentar explicar com funciona la ment d’un escriptor. La gent quan té un problema complex mira de solucionar-lo de la manera més ràpida i senzilla. Un escriptor quan es troba amb un problema complex el resol de la manera més complexa possible. Es complica la vida i, de retruc, complica la vida del lector!
Per això el llibre avança a dos temps, el del present i el de l’Ibahernando dels anys en què va viure Mena, a més de reconstruir tots els fronts de què va formar part la brigada d’elit del Primer Tabor de Tiradors d’Ifni.
L’escriptor dona solucions ambigües i polièdriques. La literatura té prohibides les respostes clares, nítides i taxatives que pot oferir el periodisme, la història i la justícia. Nosaltres treballem amb l’ambigüitat i la contradicció.
Quan li dius a David Trueba -un dels personatges reals que t’acompanya al llibre- que vols tornar a escriure sobre la Guerra Civil et diu que t’estàs equivocant.
Després de la que es va muntar fa quinze anys amb Soldados de Salamina vaig pensar que s’havia acabat i que no escriuria més sobre la Guerra Civil, però aquesta història la tenia al darrere, perquè és una història fonamental i d’origen. A Soldados de Salamina hi havia una reivindicació de l’herència de la República encarnada en el soldat Miralles, que ho va donar tot pel seu país i que està abandonat en una residència, oblidat per tothom. Em va sorprendre molt que a partir del llibre se’m digués que jo era un escriptor equidistant, algú que deia que republicans i franquistes eren els mateixos. Cap persona que llegeixi els meus llibres amb un mínim d’honestedat pot pensar això! El falangista Sánchez Mazas i el republicà Miralles no estan col·locats al mateix pla. De cap manera. Si algú ho considera així és per ignorància o per mala fe.
L’objectiu d’El monarca de las sombras, llavors, quin és?
L’assumpció del passat. Vinc d’una família franquista, sí, cosa que durant molt de temps m’ha fet molta vergonya. I el símbol d’aquesta família era Manuel Mena, un noi que va anar a lluitar a la Guerra Civil i que va morir a la Batalla de l’Ebre el setembre del 1938. En aquest sentit, El monarca de las sombras no només dialoga amb Soldados de Salamina, sinó també amb El impostor.
Aquest llibre va ser polèmic.
Aquí sí, però a la resta de països on s’ha publicat, no. Aquí se m’ha volgut convertir en enemic de la memòria històrica, i no és així. A El impostor, a través d’Enric Marco, un home que va mentir sobre el seu passat i el va edulcorar, presentant-lo com a digne i heroic quan en realitat no ho era, a través d’ell vaig mostrar una cosa que ha passat a Catalunya, Espanya, Europa i a tot arreu i que és gairebé un instint de l’ésser humà: quan es tracta d’abordar el passat més dur, el personal i el col·lectiu, ens dediquem a amagar-lo.
Al llibre, David Trueba et diu: “ A la gente no le gusta la verdad; le gustan las mentiras; de los políticos y los intelectuales mejor no hablar ”.
El monarca de las sombras es proposa una mirada al passat de debò, el que menys ens agrada, amb el màxim grau de rigor, duresa i complexitat. Per què? Jo soc dels que pensa que la veritat existeix, és útil i la necessitem. La gent que et diu que oblidem el passat i mirem cap al futur s’equivoca, perquè l’única manera de fer alguna cosa útil amb el futur és tenint el passat sempre present.
En un passatge important de la novel·la afirmes que els morts continuen presents. Només així s’explica la influència que ha pogut arribar a tenir en tu un parent llunyà que va morir fa gairebé 80 anys.
Ens transformem en els nostres descendents de la mateixa manera que els nostres avantpassats viuen en nosaltres. No arribem a morir mai del tot. És per aquest motiu que les meves novel·les no es poden considerar històriques. No hi ha arqueologia del passat, hi ha l’herència i la influència d’aquest passat en el present. “El passat no mor mai. Ni tan sols ha acabat de passar”, va dir William Faulkner.
Has parlat en alguna ocasió de com et rebel·les contra la “dictadura del present”.
Vivim en una època estranya en què es donen dos moviments simultanis. D’una banda, hi ha una sacralització i institucionalització de la memòria -se’n fan usos excel·lents, però també de perversos-; al mateix temps vivim en un present perpetu i continu. Els mitjans de comunicació, que no només vehiculen discursos sinó que creen la realitat, ens volen fer creure que el present només s’entén amb el present. No ho comparteixo. Sense el passat no podem entendre el present. I això el poder ho sap molt bé, per això vol controlar el passat.
Què hauries fet, si haguessis descobert alguna cosa horrible de Manuel Mena o d’un altre parent teu?
L’hauria explicat. Com a persona pots ser raonablement covard; com a escriptor, no. Jo sabia que el meu avi Paco havia sigut cap de la Falange del poble, i sabia que Manuel Mena també havia sigut falangista i havia combatut. Sabia que la meva família havia sigut del bàndol que havia fet el cop d’Estat, però desconeixia com havia anat, hi havia una boira al voltant dels fets. Un dels motius que em va portar a investigar aquests anys i a tornar a Ibahernando era dissipar l’ombra. Si no ho feia ara no tindria sentit fer-ho més endavant.
És un llibre que has escrit, sobretot, per a la teva mare. Com ha reaccionat, quan l’ha llegit?
La mare m’ha llegit des que vaig publicar el meu primer llibre, El móvil [1987], quan tenia 25 anys. Durant molt de temps pràcticament només vaig tenir els seus elogis. Hi ha una frase que Pablo Neruda va dir a Mario Vargas Llosa quan aquest últim començava a tenir èxit: “ Por cada elogio, recibirás dos ataques ”. Amb Soldados de Salamina vaig comprovar que era veritat. Ara que ha llegit El monarca de las sombras jo crec que, més que contradir la seva memòria, l’ha completat. Per a ella, Mena va ser un símbol, una llegenda i un heroi.
Has triat un títol que prové d’Homer, però que recorda un altre escriptor que apareix a la novel·la, Stephen King. És perquè estàs explicant una història de terror?
M’agrada aquesta idea. Explicar una guerra és explicar potser la història més terrorífica de totes. En un primer moment la volia titular Morir por la patria, però vaig canviar d’idea. Hi ha l’Aquil·les de la Ilíada, que és jove i pur i mor per una causa que considera superior a ell mateix, i l’Aquil·les de l’ Odissea, amb qui Ulisses manté un breu diàleg. Li diu: “Tu que vas ser rei dels homes, aquí també deus portar una vida extraordinària”. I ell respon: “Preferiria ser un serf d’un serf i estar viu abans de ser el monarca de les ombres”.
Mena va ser el segon Aquil·les.
Va ser un perdedor total encara que lluités a favor del bàndol dels guanyadors. Va lluitar a favor de l’oligarquia quan els que defensaven els seus interessos eren els republicans. Va formar part del bàndol equivocat i per això ara no el podem reivindicar. I, a sobre, va acabar morint al camp de batalla.
