MEMÒRIA HISTÒRICA
SÍLVIA MARIMON
Barcelona

“Distanciar-se del poder és una constant en la història de Catalunya”

José Enrique Ruiz-Domènec repassa tretze segles d’història a ‘Informe sobre Catalunya’

L’historiador José Enrique Ruiz-Domènec afirma en el seu nou llibre que el rastre de  les protestes catalanes es pot resseguir al llarg dels segles. / MANOLO GARCIA Zoom

Catalunya ha tret de polleguera molts monarques. L’any 1543, a Palamós, Carles V va deixar escrites una sèrie d’instruccions al seu fill Felip II. Entre altres coses, assegurava que de tots els territoris que li deixava a l’hereu el més complicat era Catalunya, perquè era el més difícil d’entendre i on era més difícil que t’entenguessin: “ Sus pasiones no son menores que las de otros, y ósenlas más mostrar y tienen más disculpas, y hay menos maneras de poderlas averiguar y castigar ”, va escriure l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Aquestes paraules del fill de Joana la Boja i Felip el Bell són l’origen d’ Informe sobre Catalunya. Una història de rebel·lia (777-2017) (Rosa dels Vents/Taurus), de l’historiador José Enrique Ruiz-Domènec.

El llibre és un repàs a tretze segles d’història, des de la rebel·lia contra el domini franc fins al final del govern de Rajoy. “No es vol entendre la història de Catalunya. L’entitat catalana és una realitat i no és demagògica ni ideològica ni política, sinó que és una realitat documentada”, assegura el catedràtic d’història medieval. Amb l’informe, l’historiador vol que es deixi de “banalitzar” l’actitud dels catalans: “¿Com pot ser que es digui que l’actitud dels catalans davant el poder obeeix als greuges per la decisió del Tribunal Constitucional sobre cert Estatut d’Autonomia quan el rastre de les protestes es pot seguir al llarg dels segles amb poques variacions?” Però el desconeixement, segons l’autor, no només ve d’una de les parts: “S’inventen coses per farcir una història, cosa que no és necessària”. Catalunya, segons defensa l’historiador, és una entitat amb més d’una identitat. Per tant, no tothom vol el mateix.

Incòmodes amb el poder

Guifré el Pilós i la rebel·lia contra el domini franc

“Espanya no ha sigut mai un país unitari perquè no hi hagut una hegemonia cultural com a altres països, però això no s’ha assumit mai”, diu Ruiz-Domènec. La diversitat, segons explica l’historiador, va començar amb la caiguda de l’Imperi Romà, moment en què l’antiga Hispània es va començar a dividir en grans diòcesis. Cada territori va anar evolucionant de manera diferent segons els seus propis valors, la geografia o la pressió dels veïns. Al segle IX, Catalunya estava dominada per famílies d’hisendats agrícoles: “Havia d’escollir si pactava amb el poderós veí del sud que era l’emirat de Còrdova o si pactava amb el poderós veí del nord que era l’emperador Carlemany”, diu Ruiz-Domènec. Al final ho van decidir els carolingis: Carlemany va prendre Barcelona el 801 i va ordenar fer la Capitulare de villis, un cens en llatí de propietaris agrícoles al mateix temps que un tractat d’agronomia. “S’hi indicava que una plantació havia de ser un latifundi on treballaven esclaus; es rebutjava, en conseqüència, la propietat d’alou de camperols lliures, la masia. Són dues maneres d’entendre el treball agrícola -explica Ruiz Domènec-. Hi havia dues alternatives, o deixar-se absorbir i convertir-se en part del regne franc o distanciar-se del poder”. Es va escollir la segona opció. “Guifré el Pilós va optar per legitimar les accions des del poder alternatiu, va reclamar el control tributari de les seves terres, cosa que era un acte de rebel·lia, fins i tot va demanar un règim fiscal sobirà -explica Ruiz-Domènec-. Es va distanciar del poder del qual depenia perquè no se’n refiava. Això és una constant en la història de Catalunya”.

El primer intent d’estat

L’assassinat de Ramon Berenguer II i la unió amb Aragó

“Ramon Berenguer II va fer un intent de creació d’un estat entre el 1127 i el 1131, però va durar poc perquè un grup de nobles, encapçalats pel seu germà [Berenguer Ramon] el van assassinar. La idea d’un estat no agradava a tothom”, explica l’historiador. “Aquesta és una altra constant: a Catalunya no sempre hi ha unitat”. L’altre intent que descriu l’autor del llibre és del fill de Ramon Berenguer, Ramon Berenguer II. “Se’l reconeix com a heroi per la seva aposta per l’economia mercantil i els horitzons oberts”, descriu l’autor. Volia convertir Barcelona en capital del Mediterrani i va firmar el que pot considerar-se el primer tractat internacional de Catalunya amb els reis de Sicília. Va crear una fiscalitat moderna. Ramon Berenguer IV sabia que no era suficient el títol de comte -Alfons VII es va proclamar imperator hispaniae l’any 1135, convençut que el seu destí era reconquerir Espanya- i es va unir a Aragó. “Era la solució davant els afanys imperalistes de Castella. Aragó posseïa grans excedents de cereals, i Catalunya amb prou feies es proveïa de blat. És un capítol fascinant d’equilibri que no s’ha volgut entendre mai. Era la Corona d’Aragó, però la capital era Barcelona, la cancelleria era a Barcelona, el reial patrimoni del rei era a Barcelona...”

El violent final de Claris

La pugna d’autogovern que va acabar amb la pèrdua de territori

Ruiz-Domènec descriu una societat dividida en temps de Felip II: “Uns volien afermar el fet català i altres aspiraven a pactar amb el rei -explica l’historiador-. Hi ha molts Felip II, depèn de l’època. Al principi tenia una actitud molt positiva, però després des de Catalunya se li van fer demandes que no podia acceptar perquè implicaven cedir sobirania”. El conflicte va continuar amb Felip III, que, davant les demandes de les Corts catalanes, va dir que que només ell podria ser sobirà: “La sobirania i suprema protestat que tinc sobre tot”.

Amb un Felip IV assessorat pel comte duc d’Olivares [que defensava reduir els regnes d’Espanya a l’estil i lleis de Castella sense cap diferència], van esclatar els aldarulls del 7 de juny del 1640, festa del Corpus. Va ser assassinat el comte de Santa Coloma i va començar la guerra. A iniciativa de Pau Claris, el Principat es va posar sota la protecció francesa i va oferir a Lluís XIII el títol de comte de Barcelona. “La Generalitat va donar suport a la rebel·lió per garantir les seves institucions d’autogovern i va acabar perdent territoris”, afirma l’historiador. Pau Claris va morir d’una malaltia fulminant (algunes fonts asseguren que va ser enverinat). Els enfrontaments van continuar amb l’arribada d’una nova dinastia, els Borbons. “És una ironia que després de dos segles de lluita contra els Habsburg, els catalans sortissin en defensa seva”, diu Ruiz-Domènec.

Independència i rebel·lia

El pujolisme i “el culte al fet diferencial”

L’ Informe sobre Catalunya de Ruiz-Domènec arriba fins a la moció de censura que va posar fi al govern de Rajoy. Repassa altres intents d’autogovern, com la creació de la Mancomunitat el 1917 i la reivindicació d’una autonomia per a Catalunya. Durant els governs de Pujol, explica l’historiador, “es va afavorir el culte al fet diferencial”: “El pujolisme pretenia realitzar una fusió entre la petita burgesia de les ciutats de l’interior i les masses obreres en el si d’una comunitat constituïda pel poble català”. L’estratègia, segons argumenta l’historiador, va ser “controlar els mitjans de comunicació públics i privats, juntament amb els disciplinats funcionaris en les administracions locals”. Un cop aconseguit, l’objectiu va ser “passar comptes amb l’Estat”: “Des del poder es va configurar una consciència col·lectiva per exigir un estat independent”.

“Crec que era necessari fer un bon diagnòstic. No es pot plantejar res sense entendre la pròpia història”, conclou l’autor.