“En aquella multitud calmosa i arrossegada al ritme d’un cotxe de morts, que s’anava calant d’aigua, sens dubte s’hi produïa amb tota la paradisíaca bona fe de l’any 1902 un dels moments d’efusió col·lectiva més forta i més sincera que ha viscut el nostre país”. Així descrivia Josep Maria de Sagarra l’enterrament de Jacint Verdaguer a les seves Memòries (1954). Quan va morir l’autor de Canigó, el poeta i dramaturg barceloní tenia només vuit anys i no “caçava res de l’efusió”, però el meravellava la gentada, que temps després descriuria com “milers de tortugues circulars” -els paraigües- que navegaven “dins el toll de la pura tragèdia”. “Tot pertanyia més aviat al clima delirant que produeix només la poesia”, sentenciava Sagarra.

A la compunció immediata provocada per la mort de mossèn Cinto -evocat també per Maragall i Gaziel- s’hi va afegir el reconeixement progressiu, primer a través dels estudis biogràfics i crítics, i més endavant també des de la ficció. Entre els primers que van estudiar-ne la figura hi va haver Agustí Esclasans, que en plena Guerra Civil va publicar La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer (Departament de Cultura de la Generalitat, 1937); Josep Miracle, que va escriure la biografia Amb la lira i el calze (Aymà, 1952), i Llorenç Riber, que el va definir com a “poeta èpic” a l’assaig que va publicar l’Ateneo de Madrid també el 1952. La gran aportació, i la més controvertida, d’aquell mateix any va ser la monumental La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer (Aedos), de Sebastià Juan Arbó.

Si les figures excepcionals, però també ambigües i problemàtiques -sovint en col·lisió amb el seu temps-, acostumen a cridar l’interès tant dels estudiosos com dels lectors, Verdaguer és un cas llaminer, amb una peripècia que arrenca amb la devoció cristiana, continua amb la consagració com a poeta nacional i pren un tombant inesperat amb la seva defenestració, arran de la pràctica d’exorcismes, fins a arribar a la rehabilitació dels últims anys, durant els quals va escriure Aires del Montseny (1901) i Al cel, publicat a títol pòstum el 1903.

Poc després de Verdaguer: un poeta per a un poble (Blume, 1980), de Ricard Torrents, l’escriptor va comptar amb la primera novel·la que se li dedicava. Sempre hàbil per detectar temes d’interès popular -o fins i tot avançar-se a tendències del sector editorial-, Isabel-Clara Simó li va dedicar El mossèn (Plaza & Janés, 1987), que el presenta com “un poeta d’una modernitat extraordinària” i com un “ser humà digne i honrat que va patir un autèntic setge”. Una dècada després arribava Sobre Verdaguer. Biografia, literatura i llengua (Empúries, 1996), primer dels volums que li ha dedicat Narcís Garolera.

Coincidint amb el centenari de la mort, Baltasar Porcel es va inventar una entrevista -escrita i filmada: Lluís Homar interpretava mossèn Cinto-, El drama i la mar (Proa, 2002), i Perejaume li va consagrar diverses accions artístiques i literàries, recollides a l’excel·lent Els cims pensamenters de les reals i verdagueres elevacions (Polígrafa, 2004). Durant l’última dècada -abans de les aportacions d’Àlvar Valls i Daniel Palomeras- han aparegut l’aplec de textos crítics Llegir Verdaguer, de Joaquim Molas (Abadia de Montserrat, 2014); la novel·la El poeta del poble, d’Andreu Carranza (Destino, 2015); Maleïda, de Bernat Gasull (Verdaguer edicions, 2016), reconstrucció del viatge de Verdaguer al Pirineu el 1882, i el conte Lo matí de ma infantesa, de Jordi Lara, inclòs a Mística conilla (Edicions de 1984, 2016), que narra una trobada amb l’infant poeta de Folgueroles dècades després de la seva mort, que va sense samarreta i amb pantalons del Barça.