Ja han passat tres dècades des que Antoni Clapés va convocar Víctor Sunyol en un bar de Barcelona i, “al voltant d’una taula petita en un espai obert arran de carrer”, li va fer una doble proposta: primer, inaugurar la col·lecció de plaquettes de poesia d’una nova editorial que volia impulsar; segon, formar part d’un nou projecte editorial, Cafè Central.

“Tot va ser culpa d’un Macintosh i d’una impressora làser que vam haver de comprar a l’oficina on treballava -recorda Antoni Clapés-. Això em va encendre la llumeta de publicar alguna cosa”. Encara que ja no es guanyés la vida amb els llibres -entre el 1976 i el 1986 havia sigut llibreter de la sabadellenca Els Dies-, Clapés ja havia fet una primera temptativa editorial amb Les Edicions dels Dies. Un dels tretze títols que hi havia publicat, Ni amb ara prou (1984), era de Víctor Sunyol. “Que la primera plaquette de Cafè Central fos d’en Víctor era una manera d’ensenyar les credencials -diu-. Era una veu trencadora, allunyada de la poesia habitual que es feia en aquells moments”. Van batejar l’editorial amb el nom de Cafè Central per assimilar-la amb un local “obert tothora i a tothom”: a més de publicar, el projecte volia “allargar” la vida de les novetats a través de presentacions, lectures i diàlegs. “A finals dels 80 tot estava molt ensopit, culturalment”, opina Clapés. Sunyol recorda que al primer recital, que va tenir lloc el 6 de desembre del 1989 al Cafè del Centre del carrer Girona, a Barcelona, “hi va venir molta gent”. I tot seguit afegeix: “Hi havia ganes que passessin coses diferents”.

La voluntat “d’obertura i pluralitat” dels editors va fer que publiquessin propostes poètiques tan diferents com les de Josep Piera, Jordi Arbonès, Annie Bats, Perejaume, Teresa Pascual, Eduard Escoffet i Felícia Fuster. “Sempre ens ha agradat demanar a autors que es coneguessin per un determinat tipus de llibre que ens sorprenguessin -recorda Clapés-. A Joaquim Carbó, que ha fet molta novel·la infantil i juvenil, li vam demanar textos molt breus i n’hi vam dir bonsais”. Sunyol explica que al poeta i traductor Feliu Formosa li van demanar “un conte que es va dir La campana de vidre ”. “A vegades ens inventàvem formats curiosos, com les converses entre un autor i un lector, o, més endavant, el cicle Poesia als Parcs i els Dilluns de Poesia a l’Arts Santa Mònica”, explica Clapés.

Una col·lecció imprescindible

L’any 1992 Cafè Central va llançar la col·lecció Jardins de Samarcanda, que des de fa uns anys està vinculada a Eumo. “Des de la primera tongada de llibres vam voler combinar llibres escrits en català i traduccions”, diu Sunyol. Així, van publicar Carles Hac Mor i Benet Rossell -dos dels “còmplices” més importants del projecte, per la qualitat de l’obra, però també per la “generositat” i “l’entusiasme”-, Lluís Solà, Vicent Alonso, Àngel Terron i Anna Montero. En traduccions, la primera va ser de David H. Rosenthal, però de seguida en van arribar de Jacques Dupin, Pic Adrian, Emily Dickinson, Salvatore Quasimodo, Anise Koltz, Giuseppe Ungaretti i Kavafis. L’última és El colós, de Sylvia Plath, i se n’ha ocupat Núria Busquet Molist.

“Hem apostat també per tradicions que ens semblen potents i que malauradament encara no són gaire conegudes”, diuen els editors abans de destacar-ne la quebequesa i la romanesa. De la primera han publicat Denise Desautels, Diane Régimbald i Louise Dupré. De la segona, Ana Blandiana, Lucian Blaga i Dinu Flamand.

L’esforç de ser als marges

“Tot el que hem fet ho hem fet sense institucions públiques, sense diners públics, amb molts esforços, temps i diners personals, molts maldecaps per culpa d’administracions, reglamentacions, burocràcies i impediments absurds, sovint per part de qui hauria de facilitar les coses”, escriuen Clapés i Sunyol al llibre que acaben d’editar amb motiu dels trenta anys, El que ells van escriure a mi m’ha fet feliç, amb textos de D. Sam Abrams, Jordi Marrugat i Margarita Ballester. Entre els impediments, un dels més ressenyables que han tingut han sigut “els problemes burocràtics per portar dues autores del Quebec a Catalunya”, comenta Clapés, que va haver d’acabar posant diners de la seva butxaca perquè les poetes poguessin venir.

“Cafè Central va néixer abans d’hora -escriu Abrams-. Durant molts anys era un projecte en solitari, però el pas dels anys ha demostrat que el seu plantejament, en el fons, marcava les pautes del futur”. Tres dècades després de dedicar-se a escampar “el virus de la poesia”, Clapés i Sunyol han pogut veure com naixien multitud d’editorials especialitzades en publicar poesia. Amb algunes d’elles com LaBreu, Llibres del Segle, AdiA i Emboscall, Cafè Central coedita col·leccions. “Encara que hi hagi molta més oferta, el pastís -el nombre de lectors-és el mateix”, opina Clapés. I encara dona una altra metàfora -“No hi ha gana per a tant de formatge”-, abans de recordar que a la lectura d’aquesta setmana mateix de Marta Pera Cucurell de Poema a la durada, de Peter Handke, a la Sala Beckett, “hi van anar més de 40 persones, però es devien vendre com a màxim set llibres”. Els editors opinen que es publiquen més títols perquè, a més de ser més assequible que quan van començar -econòmicament i tècnicament-, s’escriu més. “A Jardins de Samarcanda només publiquem quatre títols a l’any, però rebem moltes propostes”, diu Clapés. “Menys del 10% del catàleg ve de llibres que ens hagin enviat per correu”, afegeix Sunyol. Una de les excepcions ha sigut Jordi Larios. “Ens va fer arribar El cop de la destral i ens va agradar tant que el vam publicar el 2006 -explica Sunyol-. Hem repetit amb Rendez-vous [2014], i el proper llibre que publiquem, En vespres grocs, és d’ell”.

També aquest 2020 publicaran llibres d’Ivette Nadal i Martine Audet. Quin és el secret per durar tants anys? “Hem tingut molta confiança, tolerància i complicitat l’un amb l’altre”, asseguren. Conscients que biològicament serà complicat sumar trenta anys més de feina, continuen treballant amb la mirada posada en “un relleu” que encara no han trobat.