“Com els sords senten la música / a través dels ossos / així sentim amb la nostra foscor / les ombres / convertides en fred del passat”. Els poemes d’ Ombres i escullera, de Dinu Flamand -publicats per Cafè Central i Llibres del Segle en traducció de Corina Oproae i Jordi Valls- flueixen amb la serenitat de qui es mira la vida des d’una maduresa fèrtil i inspirada. El camí per arribar-hi no ha sigut fàcil. “Vaig néixer el 1947 a Transsilvània, el mateix any que va començar el període comunista al meu país -recorda-. Va ser una gran tragèdia col·lectiva. El gulag ha neutralitzat el dolor específic que es va patir en diversos llocs, i encara es coneixen de forma parcial”.

Al país on Flamand va créixer, la prohibició es va anar escampant fins a arribar a les arts. “Hi havia molts autors que no es podien llegir, sobretot els avantguardistes -continua-. Per sort, els clàssics grecs i llatins no estaven prohibits. Disposàvem de bones traduccions de professors que acabaven de sortir de la presó”. Encara ara, quan a Flamand li demanen per les seves influències, cita, en primer lloc, aquells llibres d’Heròdot, Tucídides i tants altres que va descobrir de jove, als quals sumaria, més endavant, nombrosos autors de l’àmbit lusòfon (Pessoa, Lobo Antunes, Drummond de Andrade...) i de l’hispànic (Neruda, Gamoneda, Vallejo...) que el poeta ha traduït al romanès. “Els llibres, potser perquè circulaven de forma clandestina d’una banda a l’altra, estaven al centre de la nostra cultura -diu l’autor-. Apreníem les llengües escoltant emissores estrangeres a la ràdio. Qualsevol camí era bo per descobrir la literatura que estimàvem. Vaig estudiar portuguès perquè necessitava llegir Pessoa. Al cap dels anys n’he acabat traduint set llibres”.

Un dels poemes d’ Ombres i escullera condensa la “passió autodidacta” de Flamand, però també la cara fosca del context en què vivia: “Ens llegíem els uns als altres i ens estimàvem / ens llegien els uns i als altres i ens odiaven”. “Quan vaig publicar els primers llibres, Apeiron [1971] i Poésies [1974] no vaig tenir problemes amb la censura -admet-. Per defensar-me de la prohibició, escrivia de forma perifràstica, en un estil barroc sui generis. Si el lector volia entendre el que realment volia dir havia de travessar diversos plans de lectura: tot quedava amagat”. És per aquest emmascarament obligat de la literatura que Flamand opina que “totes les victòries contra la censura del moment eren tristes”.

Els problemes grossos van començar durant els últims anys de Ceausescu. “El poder considerava que escriure literatura s’havia convertit en una cosa indecent -continua-. Els autors no ens podíem rebel·lar perquè si ho fèiem l’únic lloc on anàvem a parar era la presó”. Flamand recorda el cas d’Ana Blandiana -d’ella se’n pot llegir La meva pàtria A4 (Cafè Central, 2015)-, que es va atrevir a publicar quatre poemes subversius el 1987: “En un d’ells deia que el poble romanès era un poble de plantes. ¿Algú ha vist que les plantes fessin una revolució?”

Reivindicar la memòria

Abans d’exiliar-se a França a principis del 1989, Dinu Flamand va conèixer les tisores de la censura. “El 1983 tenia un llibre que s’havia de dir Exercicis de llibertat. El 40% de les metàfores van ser retallades o modificades -fa memòria-. Fins i tot van voler negociar un nou títol. El vaig aconseguir canviar per un de més dur, Estat de setge ”. A París, mentre treballava de periodista i observava que la nova democràcia romanesa “era dubtosa i desil·lusionant”, Flamand va escriure llibres com La vida com a assaig (1998), El fred intermediari (2006) i l’esplèndid Ombres i escullera (2010).

“La memòria i el passat han adquirit una dimensió especial, en els meus últims llibres”, reconeix l’autor. A vegades se li apareix la mare en somnis (“Som els poetes de les nostres mares desaparegudes”, admet, emocionat), i també un llenyataire rere el qual s’amaga el pare: “En aquella ocasió tallava branques per fer foc -diu-. Un poema t’ha de tornar paraules del passat”. Encara que la veu de Dinu Flamand sigui molt personal, defuig quedar-se ancorada en el jo: “No es pot escriure poesia amb orgull. Tot el que t’envolta és més interessant que tu mateix”. Si mira cap als anys en què va començar a escriure, l’autor recorda “la dignitat” de la bona poesia. “S’ha instal·lat un nihilisme i miserabilisme al món literari romanès que em preocupa -diu-. Quan tens 20 anys està bé passar per aquest període, però quan en tens 30 has de despertar. Els bons autors joves, per sort, estan tornant a la poesia amb sentit”.