Llegim 05/06/2021

Tornar al poble amb una novel·la

Escriptors com Irene Solà, Marta Rojals i Toni Sala relaten el retorn al lloc on van créixer a través de la ficció

6 min
'Els dics', d'Irene Solà, transcorre a un poble d'Osona que podria ser Malla

BarcelonaL'escriptora Marta Rojals (la Palma d'Ebre, 1975) feia anys que vivia a Barcelona quan va començar a entendre que mai podria sentir-se barcelonina, malgrat que la seva mare ho fos. L'interès per tot el que té a veure amb l'arrelament i el desarrelament va portar-la a escriure Primavera, estiu, etcètera (RBA, 2011), un debut literari que la va propulsar a primera línia de la literatura en català. La novel·la relata el retorn de l'Èlia de Cal Pedró al seu poble anys després d'estudiar i treballar a Barcelona. "Hi ha una sèrie de sensacions i vivències compartides per la diàspora dels estudiants de poble a les ciutats, tant se val si ets del sud o del nord o de vés a saber. Sense buscar-ho, sí que hi havia l'intent de deixar per escrit reflexions al respecte aprofitant una història", explica Rojals. El llibre acompanya una protagonista que observa el poble on ha crescut amb una mirada nova, confegida de totes les experiències acumulades des que va marxar.

Com Rojals, molts escriptors han trobat en la literatura una manera de tornar al lloc on van passar la infantesa i la joventut. Irene Solà (Malla, 1990) va marxar del seu poble osonenc per anar a estudiar a Barcelona quan tenia 18 anys. Més tard va viure un temps a Islàndia i al Regne Unit, on va escriure la seva primera novel·la, Els dics (L'altra, 2018), que arrenca amb la tornada de l'Ada al poble després de viure a l'estranger. "El fet de tornar té a veure amb les intencions de la novel·la, que reflexiona sobre el fet de crear i explicar històries. El llibre es construeix a partir d’aquests contes que l'Ada escriu i a partir d’escenes del dia a dia durant l'estiu", assenyala Solà.

Irene Solà, guanyadora del premi Llibres Anagrama

Vivint a fora, l'escriptora es va adonar que les històries que tenia ganes d'explicar en aquell moment no necessàriament havien de passar en una gran ciutat com Londres o Nova York. "Que una història se situï a Osona o al Ripollès no la fa ni menys universal, ni menys interessant ni menys rellevant", afirma Solà, que volia plasmar la mirada de l'Ada reexplicant el poble perquè "és algú que hi pertany i coneix aquest espai, però en el gest de tornar se’l mira amb ulls una mica nous".

Deixar testimoni d'un indret estimat

Escriure sobre el propi poble és, per a alguns autors, una manera de fixar els trets identitaris d'un territori que s'estimen i se senten seu. "Tenia la necessitat de deixar testimoni d'un món petit que existia i que jo el percebia ben viu. Va ser una escletxa estreta que ara ja s'ha tancat, perquè no em podia ni imaginar que en tan pocs anys, pel que fa a la qüestió dialectal, el llibre ja seria un fòssil, i pel que fa als costums, doncs mira, té la curiositat de deixar constància de quan es feien les coses (festes majors, processons, farres) sense pujar-ne les fotos a les xarxes", diu Rojals. Primavera, estiu, etcètera també destaca per recollir tots els matisos de l'oralitat i de la parla ebrenca. "La llengua és clau, però ara no parlo de si català si castellà, parlo de l'accent, dels trets dialectals que tenen uns codis propis, locals, compartits amb els qui comparteixes arrels", afegeix l'escriptora. L'ecosistema ebrenc va reaparèixer cinc anys després a les llibreries amb un altre debut, el de Maria Climent (Amposta, 1985). A Gina, la protagonista fa les maletes des de Barcelona i s'instal·la en un poble de les Terres de l'Ebre amb la seva parella per ser mare.

Per a Climent, que també va marxar a Barcelona una temporada i que es confessa "enamorada del Delta", escriure sobre aquest territori era una manera de donar-li visibilitat. "El Delta m’ha nodrit de vocabulari d’aus i de plantes. Intento trobar la bellesa de les coses que m’envolten i descriure-ho de la manera més bonica que sé", assenyala l'escriptora. A Gina la protagonista és qui explica la història i, per tant, el parlar ebrenc amara tot el text. "Escriure en el dialecte en què pensa i s'expressa algú és una manera molt potent de descriure aquella persona. Si hagués fet servir l'estàndard hauria quedat postís", apunta Climent. Utilitzar el dialecte és també una manera d'acostar la novel·la al territori on pertany. "La gent del Delta creixem sense cap referent dialectal als mitjans. De la mateixa manera que quan llegeixes en un altre idioma hi ha una distància emocional, a nosaltres també ens passa amb el català estàndard –diu l'autora–. El dialecte dona una sensació de proximitat a la lectura".

Reconciliar-se amb el poble i retrobar-se amb un mateix

Per a alguns escriptors, transportar el seu poble a la literatura ha estat una manera de fer-hi les paus. Natàlia Cerezo (Castellar del Vallès, 1985) ho ha fet a través de la seva última novel·la, I van passar tants anys (:Rata_). "El meu vincle amb el poble és complicat. D'adolescent tenia moltes ganes de marxar-ne perquè em semblava molt avorrit. Ara m'ha canviat la visió, i escriure m'ha ajudat a reconciliar-m'hi", explica Cerezo. La història de la seva àvia, que inspira el llibre, li ha servit per dur a terme aquest procés. La novel·la acompanya la Caterina, una dona que als 20 anys es muda al Vallès i comença a treballar a una fàbrica. "És més o menys el viatge que va fer la meva àvia. Mentre en parlava amb ella o m'informava sobre el poble em vaig adonar que Castellar no era només aquella presència morta que jo recordava d'adolescent, quan només podia seure a la plaça a menjar pipes", assenyala l'escriptora. Com altres autores, per a ella marxar-ne va ser fonamental. "Ho necessitava per posar les coses en context i veure-les d'una altra manera", diu.

Marc Artigau (Barcelona, 1984), en canvi, ha utilitzat la força de la ficció per capturar el seu poble d'estiu en l'etapa més vibrant, la de l'adolescència. A Jo era el món (Destino) imagina la misteriosa desaparició d'una noia d'un petit municipi de les Garrigues que bateja com a Arbeda i que s'inspira en Arbeca, el poble de la seva mare i on ell estiuejava. "Als meus records és un espai de felicitat. Els avis encara eren joves, hi feia una calor especial, el poble era un lloc de descoberta i m'acompanyava una sensació de llibertat molt gran", subratlla. Per a ell, escriure sobre Arbeda ha significat "tornar a l'adolescència i al Marc d'aquell moment".

El llibre també l'ha portat a visitar més el territori i a redescobrir-lo ja d'adult. "He recuperat els vincles amb tiets, cosins i gent que havia perdut. També m'ha ajudat a no tenir una mirada condescendent sobre el poble. No és una novel·la de postal, hi passen coses dures i intenta ser crítica en alguns aspectes. Escriure-la m'ha servit per desmitificar-lo", afirma Artigau. Aquest exercici per rescatar una vida passada a través de la literatura encaixa força amb Una família (L'Altra), el darrer llibre de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969). "L’essència literària té a veure amb tornar a un mateix a través de l’experiència. Per a mi, aquesta és la definició de literatura: repassar la vida des d’un punt de vista més profund", assenyala l'escriptor.

Toni Sala a l'Hípica Cavall de Mar de Llagostera

A Una família, Sala construeix un híbrid entre la ficció i la no-ficció per desplegar la seva història familiar i retratar la Vall d'Aro, amb Sant Feliu de Guíxols al centre. El llibre arriba 20 anys després que Sala deixés enrere el municipi –ara hi ha tornat–. "Hi ha un marxar especial, que posa distància en la mirada cap al lloc. Quan te'n vas físicament tornes amb un cert avantatge d'haver-ne sortit i de poder mirar la gent des de fora i des de dins", destaca Sala. A Una família, l'escriptor carrega contra la destrucció del territori i l'especulació urbanística relacionada amb el turisme. "Inevitablement, quan marxes et tornes crític. Potser el de fora s'adona més del valor del territori que no pas el que hi viu. I quan prens consciència ja no ho pots eliminar, la mirada que agafes marxant fora ja no te la treus de sobre", assenyala.

El llibre de Sala, com tots els altres, demostra la màxima que tot el que és local és també universal. "Sempre és així, la concreció és una eina de connexió lectora molt potent –diu Sala–. Ja ho vaig veure amb una altra novel·la, Els nois, que passava a Vidreres. Quan vaig anar a fer gira pels Estats Units em trobava amb els lectors nord-americans, que no havien estat mai als pobles de camioners del llibre, però ho entenien tot perfectament".

Cinc llibres més on la ruralitat pren força
  • 'Les closques' de Laia Viñas (L'Altra) Laia Viñas (Xerta, 1997) viatja fins al delta de l'Ebre de la postguerra a través de la història de l'Arnau, que s'acaba de retrobar amb la seva filla de vuit anys. Mentre l'un i l'altre reconstrueixen el seu vincle, el protagonista rescatarà de la memòria les seves vivències d'infantesa al poble, amb un pare absent, una mare distant i dos germans amb moltes ganes de viure.
  • 'Terres mortes' de Núria Bendicho (Anagrama) A partir dels records amb la família en una casa de Collsuspina, Núria Bendicho (Barcelona, 1995) ha imaginat una ruralitat gòtica, misteriosa i plena d'imatges impactants. 'Terres mortes' és un relat polifònic que arrenca amb una mort violenta i molts interrogants. Magnètica i pertorbadora, la novel·la transcorre en un entorn asfixiant i ple de secrets per atacar al cor de les misèries humanes.
  • 'La clau anglesa' d'Antoni Pladevall (Univers) L'última novel·la d'Antoni Pladevall (Taradell, 1961) se situa a Cruallops, un llogarret inspirat en un poble del Berguedà. Allà té lloc un drama familiar que es converteix en el focus d'enraonies del bar del poble. Les turbulències emocionals dels protagonistes es veuran condicionades per un passat enterrat en una història que reflexiona sobre la fatalitat del destí i les conseqüències dels propis actes.
  • 'La drecera' de Miquel Martín Serra (Periscopi) Miquel Martín Serra (Begur, 1969) ficciona el final de la infantesa amb una novel·la ambientada a l'Empordà. El protagonista viu amb els seus pares, que fan de masovers al xalet d'una família benestant. La seva mirada, captivada per les descobertes vitals i la vida dels rics, posa en valor la bellesa d'un indret paradisíac de la Costa Brava que ja ha desaparegut per la pressió urbanística.
  • 'L'any que va caure la roca' de Pep Coll (Proa) Un poble de muntanya desapareix de nit sota l'allau d'unes pedres immenses. Tornant de la discoteca, set joves –els únics supervivents– s'adonen que el lloc on vivien ja no existeix i que s'han quedat sense una llar. Amb aquest punt de partida, Pep Coll (Pessonada, 1949) acompanya uns personatges que, d'un dia per l'altre, veuen con la seva existència s'ha capgirat i, alhora, com el destí els dona una oportunitat per començar de nou.
stats