BarcelonaDesprés de guanyar el premi Josep Pla amb La vigília (Destino, 2019), l'escriptor i dramaturg Marc Artigau (Barcelona, 1984) necessitava escapar-se cap a nous horitzons. En aquella primera novel·la el narrador podia tenir certes similituds amb Artigau –era un home que escrivia contes per a la ràdio–, però en la segona l'autor ha defugit qualsevol semblança de la protagonista amb la seva vida. A Jo era el món (Destino), el motor de la història és l'Ariadna, una adolescent que a principis dels anys 2000 fuig del poble natal i desapareix del mapa. "Amb aquesta història em venia de gust anar-me'n a un lloc completament allunyat dels que havia estat fins ara", explica Artigau.

A través de l'Ariadna, l'escriptor es col·loca en un territori que fins ara no havia tocat literàriament, el de l'adolescència. "És una franja d'edat en què et sents carregat de vida, però alhora ets molt fràgil perquè t'estàs construint. Per a l'Ariadna, ser el centre d'atenció i tenir tot el protagonisme és una qüestió de supervivència", assenyala Artigau. L'anhel de llibertat se li accentua perquè viu a Arveda, un petit poble fictici que l'ofega i no li aporta allò que ella vol. "L'Ariadna vol ser el món, vol conèixer nois i viatjar. Ella reivindica poder començar una aventura, i fugir és un dret fonamental de les persones que estimen", afirma l'escriptor, que afegeix que en aquella època desaparèixer era molt més fàcil que ara, perquè no hi havia telèfons mòbils amb internet. També ha col·locat la història 20 anys enrere perquè no hi havia xarxes socials. "Segurament si l'Ariadna visqués al present les utilitzaria per cridar l'atenció. Però jo dono gràcies per haver tingut una adolescència sense xarxes socials", diu Artigau.

Arveda té certes similituds amb Arbeca, el municipi de les Garrigues que es troba entre Bellpuig i les Borges Blanques i que Artigau coneix bé, perquè és el poble de la seva mare i hi ha passat molts estius. N'ha canviat el nom, però, perquè "Arveda no és ben bé Arbeca, i seria injust", precisa. El poble fictici fa olor de presseguers, està envoltat de pous i té una casa habitada només per ocells. "Tenia moltes ganes de narrar aquella terra, amb les seves olors i oliveres, perquè a la literatura no s'ha explicat gaire", diu l'escriptor.

Un fet insignificant ho capgira tot

La història de l'Ariadna reflecteix la fam d'intensitat d'una jove plena de vida, però també parla de la vulnerabilitat. Ho fa mitjançant la història del Genís, el pare de l'Ariadna. "És un home tranquil, professor d'institut, que des de la desaparició de la noia es passarà la resta de la seva vida buscant-la", avança Artigau. La fugida de la protagonista també deixa una marca en l'Ester, la seva millor amiga, que refarà la vida a Barcelona allunyant-se dels records de joventut. 18 anys després, rebrà un missatge d'Instagram de l'Ariadna que li demanarà de retrobar-se. "Un fet insignificant pot capgirar tota la nostra vida. Creiem que construïm la nostra vida sobre unes seguretats i, de sobte, un petit missatge, un comentari o un record que pot semblar petit ens sacseja de dalt a baix", assenyala l'autor.

La segona novel·la d'Artigau s'impregna d'una atmosfera de misteri i intriga que va in crescendo a mesura que avança la història. El nom de la protagonista remet al mite del minotaure i vol transmetre, mitjançant les incògnites que oculten els diferents personatges, la idea d'un laberint que cada vegada es fa més estret. "Tots tenim secrets i, encara que no siguin coses molt grosses, ens construeixen com a individus", subratlla l'escriptor. Després de sortir del laberint de l'Ariadna, ara Artigau prepara l'última part de la trilogia que coescriu amb Jordi Basté i que tancarà les històries d'Un home cau i Els coloms de la Boqueria.