Una cosa és què esperen els pares de tu. I una altra cosa ben diferent és que n’esperin la teva vida. A Mary Kingsley, per exemple, els seus pares li van dir que estava destinada a cuidar-los, especialment a la mare, invàlida. Era el segle XIX, els Kingsley vivien a Islington, al nord de Londres, i com que era una família victoriana tocava això. A casa, però, hi havia aventurers, com en tota família britànica durant els anys imperials. El pare havia escrit llibres de viatges després de voltar pels cinc continents fent de metge. Així, la infància de la jove Mary va ser aquesta: cuidar una mare malalta i escoltar relats fantàstics del pare, que la deixava voltar per la seva biblioteca particular.

Les dèries de la Mary no eren considerades una cosa seriosa. Quan la família es va traslladar a Cambridge i la filla va començar a llegir Darwin es va considerar que ja li passaria. Quan va començar a demanar llibres d’etnologia, també. Però el 1892, en poc temps, els pares van morir: ell de manera inesperada i ella no tant. La Mary va quedar sola amb el germà, però aquest estava llest per entrar al cos funcionarial de l’Imperi Britànic. I, esclar, en aquella època si eres funcionari al Regne Unit no et tocava una destinació al costat de casa: el van enviar a Birmània. La Mary s’havia quedat sola però amb herència. Tenia 32 anys, estava soltera i no havia vist món, tot i que cada nit viatjava somiant gràcies als llibres. La Mary era una dona lliure.

El 1893 va abandonar Anglaterra dalt d’un vaixell que se n’anava cap a l’Àfrica. Als secretaris familiars els va donar ordres per administrar les propietats. I als companys de la universitat del seu pare els va comunicar que marxava amb l’objectiu d’acabar un llibre que ell havia avançat sobre sacrificis rituals i religions africanes. Tothom li va recomanar que no fes el viatge. Per a la major part d’europeus, el centre de l’Àfrica era un lloc salvatge. I, de sobte, una dona se n’hi anava tota sola.

La primera escala va ser la costa angolesa, on va començar un viatge cap al nord, creuant la zona de la Cabinda, entre el Congo i Angola. Dotada d’una gran sensibilitat i valentia, es guanyava la confiança de tothom. El primer viatge va ser un èxit perquè en va tornar amb objectes i documentació que van agradar als estudiosos. Poc després, doncs, tornava a l’Àfrica, en aquest cas a la zona de Sierra Leone. En els viatges va aprendre a portar vaixells gràcies a les converses amb els capitans. Amb ànima de marinera, va viure un tercer viatge ple d’entrebancs, amb malaties, robatoris i tempestes, que la va portar fins a la zona del riu Ogowé, a prop del Camerun i el Gabon. Va anar a parar a una regió on es creia que perdurava el canibalisme, però la Mary va demostrar que era una pràctica ritual molt en desús llavors. Va ser en aquest viatge quan va decidir escriure llibres en què expliqués els seus periples, amb un toc d’humor britànic que va entusiasmar els lectors. Era una dona de forta personalitat amb les seves contradiccions. Per exemple, defensava que la dona no tenia dret de vot, enfrontant-se amb les sufragistes. Però atacava els missioners perquè considerava que no s’havia de convertir al cristianisme els africans i que calia respectar-los les tradicions. I tot això ho feia vestida com una dama victoriana, sense posar-se pantalons ni calçat còmode. Així, en dues ocasions va fer fora cocodrils gràcies al seu para-sol. De fet, Rose Sayer, el personatge de La reina d’Àfrica interpretat per Katharine Hepburn, en part s’hi va inspirar.

La Mary es va convertir en una de les exploradores que més donacions van fer al Museu Britànic, al qual va enviar des de fòssils fins a animals dissecats, vegetals i objectes rituals. Decidida a veure món, mai va considerar que res era impossible i va obrir una nova ruta per pujar al mont Camerun, de més de 4.000 metres, per on cap europeu s’havia enfilat abans. Va morir de tifus amb 37 anys quan s’havia enrolat com a infermera a les Guerres Bòers, a Sud-àfrica.

‘La reina de África', de C.S. Forester

Nascut a Egipte, on el seu pare feia de funcionari al servei de l’Imperi Britànic, C.S. Forester va poder conèixer prou l’Àfrica per convertir-la en escenari dels seus llibres. La reina de África, del 1935, és recordat per l’adaptació cinematogràfica feta per John Huston el 1951, amb Humphrey Bogart i Katharine Hepburn.