BarcelonaEncara que Sergi Pàmies lideri la llista de llibres més venuts des que va publicar, a principis de setembre, A les dues seran les tres (Quaderns Crema) i que el nou recull de contes de Carlota Gurt, Biografia del foc (Proa/Asteroide), hagi aconseguit també una molt bona repercussió entre els lectors, són dues excepcions en el panorama narratiu, dominat des de fa anys per la novel·la. Les lletres catalanes tenen contistes insignes des de fa dècades, de Víctor Català a Mercè Rodoreda, Pere Calders, Quim Monzó i Empar Moliner, i el gènere s'ha renovat gràcies a veus com les de Borja Bagunyà, Yannick Garcia, Anna Gas, Víctor García Tur, David Gálvez, Jordi Masó i Clara Queraltó.

Durant els últims cinc anys, editorials com Godall, Comanegra, Empúries, L'Altra i Periscopi s'han proposat esmenar aquest desequilibri apostant sovint per la narrativa breu. Periscopi ha publicat recentment el primer llibre de Joan Enric Barceló, Morir sabent poques coses. Godall ha descobert talents autòctons com els de Caterina Pérez i Marçal Arimany, però també ha ofert traduccions de Kim Ae-Ran, Joana Bértholo, Fiódor Dostoievski i Yoko Tawada. I Comanegra està a punt d'arribar al número 15 de la col·lecció Contes portàtils: aquesta tardor ha publicat un recull inèdit en català d'Italo Calvino, L'últim és el corb, i ha traduït per primera vegada Angela Carter amb l'antologia La companyia dels llops.

Escollim quatre novetats de narrativa breu d'aquest novembre d'autors de generacions i estils diferents que mereixen arribar a un públic més ampli.

Maria Barbal

Un tresor poc conegut i parcialment inèdit

Fa més d'una dècada que Maria Barbal (Tremp, 1949) no publicava un llibre de contes. A Cada dia penso en tu (Columna, 2011) els animals hi tenien un protagonisme destacat, com ja havia passat amb anterioritat a Des de la gàbia (Edelvives, 1992) i Espaguetti Miu (La Magrana, 1995). Mai fins ara s'havia pogut llegir, reunida en un únic volum, tota la narrativa breu de l'escriptora. "Quan m'ho van proposar se'm van fer una muntanya dues qüestions –diu Barbal–. La primera va ser com llegiria alguns contes antics i si n'estaria contenta. La segona, si els trobaria tots: per desgràcia no he estat gaire ordenada".

Barbal va debutar com a contista amb La mort de Teresa (Empúries, 1986), només un any després de publicar Pedra de tartera. "Els vaig escriure de forma espontània a partir de l'impacte d'una imatge, d'una experiència personal o d'una anècdota –recorda–. Rellegint-los em vaig adonar que havia de ser permissiva amb l'autora que era llavors". Barbal va detectar una coherència entre el que escrivia llavors i el present. La filòloga i traductora Carme Arenas, que s'ha ocupat de l'edició del volum, pensa el mateix, i per aquest motiu ha plantejat endreçar els contes temàticament. El primer que el lector trobarà a l'apartat inicial, Com si al davant tinguessis un mirall, va aparèixer al Llibre de la Marató del 2012; el segon, El bo que és tot, només s'havia pogut llegir abans a El Punt Avui; el tercer, Felisa, formava part de La mort de Teresa. "Dels 91 contes n'hi ha 68 que havien aparegut en llibres de l'autora, 20 que formaven part d'antologies o que havien sortit en publicacions periòdiques i, finalment, n'hi trobem tres d'inèdits –comenta Arenas–. Abans de posar-nos-hi no érem conscients que la dimensió dels contes de la Maria fos tan gran".

L'exigència d'escriure contes

Tots els contes (Columna, 2023) supera les 700 pàgines i permet tenir una visió diferent de la narrativa breu de l'escriptora. "El conte té una exigència molt gran, i a vegades és més difícil d'aconseguir que una novel·la –assegura–. És un gènere molt lliure". Rellegint-se amb el material endreçat, Barbal ha deixat enrere "l'espant inicial" i ha acabat "il·lusionada i satisfeta". Entre els blocs temàtics del llibre hi ha la importància dels orígens, connectat amb el Pallars nadiu de l'autora, les relacions de família, els enamoraments i les relacions insòlites. "Un dels inèdits, Despertar, explica la transformació d'un personatge després de conèixer algú, l'interès i l'eufòria que viu –diu l'escriptora–. Un altre, El nen de les baldufes, està inspirat en el net més gran que tinc. I Por de volar, el més llarg de tots, podria haver donat lloc a una novel·la. Parla del contrast entre una d'aquelles persones que ens considerem cultes, en aquest cas una pintora, i algú aparentment més senzill". Com passa a les novel·les, la humanitat i l'empatia de l'autora amb els personatges es guanya els lectors de seguida.

Damià Bardera

Contes divertits i absurds per llegir en menys de cinc minuts

En l’època de la immediatesa i la fugacitat, els contes de Damià Bardera (Viladamat, 1982) són ideals. Aquí no hi ha excusa per als que no tenen temps: cada relat ocupa menys de quatre pàgines, en la tendència ja característica de l’escriptor gironí de servir històries breus que deixen un regust entre divertit i inquietant. S’obre el teló (La Segona Perifèria) aplega una cinquantena de contes amb l’univers propi de Bardera, que és autor de títols com Els homes del sac (El Cep i la Nansa, 2012), Nens de llet (El Cep i la Nansa, 2016) i l'antologia Un circ al pati de casa (Empúries, 2019). En aquesta ocasió, però, l’autor ha fet una tombarella estilística i ha vestit tots els contes amb el format teatral. Inspirat en Javier Tomeo, Bardera imagina a l’escenari esquelets plens de buidor, un lleó de peluix que brama, metges amb pràctiques poc convencionals i pallassos en plena borratxera. Per escriure’ls, l’escriptor es va submergir "en un estat d’absurditat molt absorbent" que el va portar a construir situacions surrealistes i, alhora, amb algun element ancorat a la realitat. "El més complicat d’aquestes històries és el punt de crítica social; m’havia d’obligar que hi fos, però que no fos explícita. I tot plegat en un món de bogeria en el qual seria inassumible viure-hi sempre", subratlla Bardera.

Humor negre i responsabilitat

Les històries de S’obre el teló oscil·len entre la inquietud i el somriure. A través de l’humor negre, l’autor rebaixa el to pertorbador dels relats –hi ha alguns suïcidis, personatges bicèfals i homes maltractadors– i en transforma l’impacte. "Sense l’humor serien inaguantables, però també em serveix per parlar de responsabilitat. Tota estètica té una ètica i això també hi és, en la meva obra", subratlla Bardera. Els espectadors són un personatge més dels relats i fins i tot hi tenen un paper fonamental, perquè interaccionen i reaccionen amb allò que passa a escena. "Són un ninot més a l’escenari, i jo sóc l’autor que va movent els fils. Les accions del públic no són previsibles però sí que són versemblants. No hauria funcionat si els seus comportaments fossin raonables", explica Bardera.

Els seus relats teatrals són irrepresentables, però no els ha escrit perquè arribin als escenaris sinó perquè siguin llegits. "A tota la meva obra ja hi ha l’absurd. Aquí està incrementat i això és, en part, gràcies al teatre", assenyala Bardera. Malgrat haver publicat més d’una desena de títols, en l’ecosistema literari ell sempre ha estat ubicat als marges i a S’obre el teló ho ha aprofitat per anar encara més enllà. "Quan apostes per fer coses trencadores o originals sempre hi ha el risc de fer el ridícul. Aquesta vegada m’he passat de frenada, amb una aposta estèticament radical com és el teatre, i ho he fet de forma conscient –assenyala l’escriptor–. Vaig fer el llibre amb una voluntat de fracàs, pensant que no interessaria a ningú, perquè crec que a la vida t’has de deixar sorprendre".

Lucia Berlin

La cara més personal i desconeguda de l'escriptora

"La meva mare era una persona molt romàntica, sempre volia estar enamorada. Si s’hagués pogut casar vuit vegades, ho hauria fet", explica Jeff Berlin, fill de l’escriptora nord-americana Lucia Berlin (Alaska, 1936 – Califòrnia, 2004). La seva obra havia quedat relegada a l’oblit fins al 2015, quan la prestigiosa editorial Farrar Straus and Giroux va publicar l'antologia Manual per a dones de fer feines (L’Altra / Alfaguara, 2016) i la va convertir en una de les veus literàries més rellevants de l'última dècada. Des d’aleshores s’han publicat diversos volums amb els contes de Berlin, amb una quantitat de lectors remarcable arreu del món. L’escriptora no va ser gaire prolífica, però del seu llegat havien quedat alguns textos inèdits que encara no havien vist la llum. Per això un dels seus fills, Jeff Berlin, va entomar l’encàrrec d’Alfaguara i va confegir Una nueva vida, que aplega contes, articles i fragments del diari de l’escriptora. Es tracta d’un dels volums més íntims de Berlin, on es desplega la seva vessant més personal i desconeguda. "Tot el que escrivia estava relacionat amb la seva vida. Ella creava per reflexionar sobre allò que li havia passat, per transformar una mala experiència en una bona història", subratlla Jeff Berlin. Ho va fer des del principi: al conte Manzanas, el primer que va firmar, transforma un fet tràgic –la mort del seu veí– en un relat lluminós i juganer. A Mamá y papá retrata l’amor a la tercera edat sense obviar el patiment de fer-se gran.

Explicar la vida a través de la literatura

Hi ha una experiència que travessa nou contes de Berlin i que, en paral·lel, omple els seus diaris: l’any en què l’escriptora va estar a Mèxic cuidant la seva germana, malalta de càncer. Fins i tot en aquesta ocasió, Berlin s’apropiava dels sentiments que la travessaven i els utilitzava de matèria literària amb històries com Fuego, en què una dona recorda la infantesa i el vincle fraternal. "Per a ella era més fàcil explicar la seva vida a través de la literatura, i aquella va ser una època important", diu Jeff Berlin. Als diaris, la mirada perspicaç i irònica que caracteritza els contes de Berlin es torna més racional i fàctica. "Els va escriure entre finals dels anys 80 i principis dels 90, després d’aconseguir estar sòbria i d’haver anat a teràpia durant mesos. Hi trobem una Lucia més reflexiva, menys centrada en els adorns narratius i més centrada en parlar del que li passa i del que sent", assenyala el seu fill.

Amb Una nueva vida, Berlin deixa de tenir textos inèdits per convertir-se en una escriptora amb tota l’obra publicada. Ella no ha aconseguit veure-ho amb vida, però segons el seu fill potser tampoc hauria gaudit de la fama. "No li agradava ser el centre d’atenció i, a més, odiava les crítiques i el rebuig. No estava còmoda en una posició en què podia ser jutjada", diu Jeff Berlin, que afegeix: "Gaudia vivint la seva vida, escrivint i veient que la publicaven. Tenia una editorial petita i també col·laborava amb revistes. Era feliç així".

Eloy Tizón

Un narrador valent i encara imprevisible

"L'ambició, al cap dels anys, resulta gairebé entranyable", comenta amb un somriure Eloy Tizón (Madrid, 1964) en relació al pes que va suposar, en la seva trajectòria, l'èxit de crítica i públic del seu primer llibre de contes, Velocidad de los jardines, publicat el 1992. "El meu debut va ser una ombra que em va seguir arreu durant molt de temps, però també va ser una sort tenir tan bona acollida", reconeix. Des de llavors ha combinat la novel·la i el relat en paral·lel als tallers d'escriptura creativa. Cada deu anys ofereix una nova dosi de contes als lectors, i l'últim lliurament, Plegaria para pirómanos, acaba d'arribar a les llibreries editada per Páginas de Espuma, editorial madrilenya que només publica narrativa breu des de fa un quart de segle.

"El conte és el gènere que més m'estimula, potser perquè no sento que hagi adquirit una seguretat o coneixement que em permetin dominar-lo –continua–. És un gènere que no té una forma establerta. Això és apassionant". Tizón reconeix que encara ara li pot costar mesos o anys arribar al final d'algun dels seus contes, que en el cas de Plegaria para pirómanos tenen un personatge que es repeteix, un possible alter ego de l'autor. "És una estratègia que mai no havia posat en pràctica, i que se'm va acudir quan ja tenia tres o quatre contes escrits –diu–. Vaig pensar: «I per què no continues per aquí?» El més important quan et dediques a escriure és la valentia".

Escrivim entre l'enlluernament i el terror

Al seu últim llibre, Tizón dispara cap a direccions temàtiques i estilístiques molt diverses. Tan aviat pot endinsar-se en un laberint metaliterari com el de Grafía, on reflexiona sobre diversos tipus d'escriptors –"sembla que la literatura sigui una activitat molt cerebral, però mou ressentiments i venjances", admet–, com construir una peça fragmentària a partir dels assajos d'una obra de teatre fracassada, inspirada en fets reals, a Mi vida entre caníbales, i oferir una enumeració lírica i inspirada de coses viscudes a Dichosos los ojos, on apareix des de la tomba de Borges a Ginebra fins al robot Perseverance recollint mostres de pols de Mart o una gódola negra que porta un taüt per un canal ombrívol venecià. "A vegades la vida té una bellesa enorme que t'hipnotiza. En altres ocasions és terrible. Escrius entre l'enlluernament i el terror, endut per un excés de felicitat o de tristesa", explica l'autor, que va descobrir el plaer i la tortura de l'escriptura a través dels dietaris. "Van ser una forma de teràpia –recorda–. La timidesa m'ha acompanyat durant molt de temps, i diria que és un tret generacional que en part s'ha perdut amb l'expressivitat de xarxes socials com Twitter, TikTok i YouTube. La literatura pot servir també per mostrar la teva intimitat, les rareses i la foscor que et configura. És un bon camí d'autoconeixement".