BarcelonaA Corea del Sud, Kim Ae-ran és una de les autores més populars entre les noves generacions de lectors. Nascuda el 1980 a Inchon, la narradora es va guanyar una audiència fidel -que ha crescut llibre rere llibre- amb el magnífic i delicat ‘Corre, pare, corre!’, publicat per Godall

“Quan jo només era un fetus, amb un úter més petit que una llavor, plorava sovint per la por que em feia la petita foscor que tenia a dins”. Aquesta és l’arrencada -íntima, directa, magnètica- del primer conte de Corre, pare, corre!, de Kim Ae-ran, que Godall ha publicat en català i castellà. En llengües com l’anglesa i la francesa fa temps que han descobert els encants de la literatura sud-coreana contemporània gràcies a autors com Han Kang -de qui l’any passat va arribar La vegetariana (Rata) i properament es publicarà Actes humans -, Kim Young-ha i Lee Seung-u. Nascuda el 1980 a Inchon, Kim Ae-ran és una de les veus més joves i trencadores del panorama literari coreà. Corre, pare, corre!, traduït per Mihwa Jo Jeong i Alba Cunill, va ser el primer llibre de l’autora. Aparegut el 2005, va consagrar-la quan encara no tenia 25 anys gràcies a una col·lecció d’històries urbanes on la solitud i la incomunicació convivien amb la curiositat, els vincles familiars i l’amor. Escrites en un estil àgil i amb una quantitat generosa de girs narratius -gairebé sempre difícils de preveure-, les vuit històries incloses al llibre presenten una veu que brolla amb una força i un sentit de l’humor poc habituals.

Per què va estudiar dramatúrgia, si finalment s’ha dedicat a escriure narrativa?

Sé que no és gaire habitual -ni al meu país ni en altres llocs que he visitat- que un narrador o un poeta hagi estudiat dramatúrgia. Va ser durant la carrera que em vaig adonar que el que m’agradava de debò era treballar sola. Per aquest motiu vaig començar a escriure contes.

En algun viatge promocional també li deuen haver dit que els contes no es venen tant com les novel·les.

Així com els contes i la poesia formen part de la tradició literària oriental, la novel·la no va arribar fins a finals del segle XIX -per influència europea- i des de llavors ha anat creixent. A Corea els contes tenen tanta o més importància que les novel·les.

De fet, fins ara només ha escrit una novel·la, La meva vida convulsa (2011), sobre els últims mesos d’un noi que pateix una malaltia que el fa envellir a un ritme accelerat. Es va adaptar al cinema i tot.

Després d’aquesta novel·la vaig tornar a començar-ne una altra. El tema del llibre era una catàstrofe natural. Vaig deixar-la córrer quan el país va patir una catàstrofe natural de debò. Portava un temps d’incerteses i dubtes, i vaig decidir centrar-me en els contes.

Quan va publicar Corre, pare, corre!, el crític literari Kim Dong-shik la va descriure com “l’autora que va destruir la gramàtica de la narració tradicional”. Hi està d’acord?

No exactament. Els meus contes no destrueixen ni la gramàtica ni les estructures narratives, però sí que presenten continguts diferents del que era habitual fins llavors. El llenguatge és com una tassa, i el que hi ha a dins és el que no havien tastat fins ara els lectors. Els meus contes parlen de vida quotidiana i intento oferir una mirada fresca. Potser per això agrada tant als joves.

Què en pensen els lectors més grans de la seva narrativa? Hi connecten?

Per a la generació anterior d’escriptors, la literatura s’havia d’ocupar dels grans temes: de la democratització del país, dels fenòmens socials o de la descripció de la dictadura. Les narracions que jo escric són més íntimes. Tinc la sort que a Corea hi ha una gran massa de lectors que tenen entre 20 i 40 anys i molts d’ells em volen llegir.

Un dels temes que apareix en diversos dels contes del seu primer llibre és l’absència de pares, mares i germans. Sempre hi ha un familiar que desapareix o que torna. Per què?

No és una pregunta que tingui una única resposta i, de fet, a vegades no sé com contestar-la. Molts anys després d’escriure aquests contes penso que la mancança no és el més important, sinó l’actitud amb què els personatges s’enfronten a les desaparicions. Els meus contes sempre plantegen un parèntesi buit, en el qual hi ha un problema: un pare o una mare que no hi són, un sentiment que s’ha perdut o que es persegueix, l’absència de diners. Escrivint intento resoldre aquests parèntesis. La literatura t’ajuda a curar les ferides.

Les ferides d’aquest llibre, en tot cas, són vistes amb un sentit de l’humor molt particular. En un dels contes un jove envia una carta a la germanastra per explicar-li que el seu pare ha mort mentre fugia conduint una màquina tallagespa.

Em miro el món amb un humor agredolç. No ho puc evitar. Fins i tot ara que sento que tinc més responsabilitat quan escric encara hi ha humor. M’agrada fer riure els lectors, és la meva manera de donar-los la mà.

A Un senyal d’amor un noi explica la seva fascinació pel monstre del llac Ness i acaba treballant en un aquari.

Quan era petita llegia un llibre sobre els misteris del món i hi sortia aquest monstre, que em cridava molt l’atenció. Li veia una part animal i una altra d’humana. Estimulava molt la meva imaginació.

En un altre conte parla del temible peix fugu: si es talla malament el verí que conté et mata.

M’agrada parlar de peixos perquè són l’origen de tots nosaltres. No hem d’oblidar que venim de l’aigua.

Al llibre hi ha un personatge que va i ve dels supermercats 24 hores.

Quan vaig arribar a Seül a finals de la dècada dels 90 per estudiar eren un fenomen encara recent. Vaig descobrir que la vida en una gran ciutat era un text que donava molt de si. La societat coreana ja era postmoderna, però encara convivia amb estructures molt tradicionals i familiars. Aquest canvi de vida era estimulant a nivell creatiu, per això al llibre els espais són tan importants com els personatges.