Els afortunats que ja hagin llegit L’amic, de Sigrid Nunez (Navona / Anagrama, 2019), novel·la que ens recorda que les digressions intel·ligents i l’emoció avancen molt bé plegades -narrativament parlant-, estaran al corrent que la protagonista és una escriptora que acull el gran danès d’un amic escriptor que s’acaba de suïcidar. Viuen tots dos en un pis de 45 metres quadrats, a Manhattan, i mentre s’acostumen l’un a l’altre la narradora busca les semblances i diferències amb la situació que descriu J.R. Ackerley al volum de memòries Mi perra Tulip (1956). Els dos llibres estan connectats per la devoció canina dels amos: la protagonista de L’amic no arriba a establir-hi cap relació física, com sí que passa a la narració d’Ackerley. És inevitable pensar en aquests dos exemples recents d’amor, sigui sublimat o terrenal, quan s’arriba a la tercera i última narració d’ El marit gos, de Yoko Tawada. L’escriptora, nascuda a Tòquio el 1960 però resident a Alemanya des del 1982 -publica en totes dues llengües-, planteja en aquest relat d’una cinquantena de pàgines un viatge fins a una acadèmia de repàs on la seva propietària, Mitsuko Kitamura, explica un conte surrealista als seus alumnes. Una serventa d’una princesa a qui li feia mandra netejar sa majestat quan anava al lavabo va dir a un gos negre que se l’estimava molt: “Llepa-li el cul ben net. Si ho fas, t’hi podràs casar”. Al cap d’un temps de sovintejar aquesta pràctica, el gos va raptar la princesa, se la va emportar al bosc i s’hi va casar. La Mitsuko no dona gaire importància al relat fins que, al cap d’unes setmanes, apareix un home a l’acadèmia amb qui acaba tenint una relació sexual que fa pensar en les habilitats del gos negre. A poc a poc, el lector descobrirà que el vincle entre la Mitsuko i el nouvingut és d’una animalitat que recorda -pel que fa a les habilitats més primàries- aquell conte que explicava als alumnes. A Yoko Tawada, inèdita en català fins ara -en castellà li vam poder llegir Memorias de una osa polar (Anagrama, 2018)- li agrada barrejar quotidianitat amb elements que semblen trets de llegendes o faules. Passa a El marit gos, però també a Talons extraviats, que també orbita al voltant del compromís impossible amb un home (amb tota una simbologia de panys i serrallers digna de ser psicoanalitzada). La màscara, un altre tema fèrtil en interpretacions, té un protagonisme especial al tram final de Persona, un conte sobre una jove estudiant japonesa de literatura instal·lada a Hamburg amb el seu germà que va descobrint una societat plena de prejudicis, cínica i avorrida que l’escriptora es mira amb sentit de l’humor.