D’Émile Zola (París, 1840–1902), considerat el pare del Naturalisme segons els manuals de literatura més convencionalment acadèmics, sovint se’n parla com si fos un novel·lista antiquat, feixuc, didàctic. I en part és cert que ho és. Les seves novel·les tenen una solidesa lineal i una claredat expositiva típicament decimonòniques. La prolixitat amb què narra algunes escenes i situacions fa que certs passatges semblin sobrers i carregosos. I l’esperit científic i alhora reivindicatiu amb què aborda les injustícies, els conflictes de classe i la condició subalterna de molts personatges fa que els seus llibres tinguin una dimensió socioideològica tan explícita que pot vorejar la pedagogia propagandística.

I, tanmateix, Zola és un novel·lista extraordinari, un dels gegants de la novel·la del XIX, un segle novel·lísticament gegantí. Ara el lector català podrà tornar a constatar-ho llegint Germinal, una de les seves obres més paradigmàtiques, publicada originàriament el 1885 com a part del cicle de Les Rougon-Macquart, un estudi narratiu panoràmic i detallista de la societat francesa durant el Segon Imperi. L’edició que n’ha fet La Casa dels Clàssics dins la col·lecció Bernat Metge Universal és impecable: pròleg hiperpolititzat de Maria Sevilla Paris, que convida a discutir-hi, i traducció afinada, com sol ser habitual, d’Anna Casassas Figueras.

Ambientada en una colònia minera del nord de França, no gaire lluny de la frontera belga, Germinal reconstrueix i relata el dia a dia explotat i degradant dels miners i de les seves famílies, que contrasta amb la vida de benestar i privilegis dels burgesos propietaris de la companyia minera. Plantejada així, la situació narrativa general pot semblar maniquea, i una mica sí que ho és, tot i que Zola era un observador massa intel·ligent i un novel·lista massa astut per no complicar-ho tot amb subtileses, matisos i contradiccions. En tot cas, aquestes subtileses i matisos no dilueixen gens ni mica com eren les coses i com Zola les veia i es proposava contar-les: d’un costat, els treballadors pobres, explotats i sotmesos a totes les injustícies; de l’altre, els burgesos adinerats, explotadors i paràsits de totes les injustícies. I, entre ells, el conflicte.

Vides devastades

Germinal és una novel·la populosa, amb una galeria de personatges riquíssima, cada un d’ells amb la seva subtrama i la seva psicologia. Però el personatge de l’Étienne és el que tria Zola perquè ens faci de guia a través de les condicions de feina espantoses dels miners (els sous de misèria, les temperatures extremes, els accidents provocats per ensulsiades i inundacions) i a través de les seves vides devastades per la impotència, la desesperació i les desgràcies, i a partir d’un punt també alçurades per les protestes i la revolta. L’Étienne és un maquinista que ha sigut acomiadat per un conflicte no ideològic (això és important, i demostra la finesa de Zola) i que arriba a la colònia minera de Montsou buscant-hi feina. En troba i, a més, és acollit per la família Maheu, en la qual conviuen tres generacions, totes elles marcades per la mina: els homes viuen engolits per les profunditats de la terra, les dones estan gastades de tant parir, els vells estosseguen i escupen gargalls negres com el carbó, els nens passen gana...

A banda de la prosa, d’una precisió musculosa que combina perspicàcia i vistositat, idees i dramatisme, la gran virtut de Germinal és com Zola va ampliant a poc a poc el focus i va enriquint progressivament el món que retrata. La omnisciència del narrador al principi centra tota la seva atenció en la quotidianitat de la mina, però a mesura que l’Étienne es converteix en un abanderat de la lluita sindical i tota la colònia el segueix a ell i els Maheu en una vaga duríssima, la novel·la s’obre i incorpora totes les actituds de la lluita política (pactistes assenyats o acovardits, radicals valents o temeraris), tots els tons del socialisme (des del negre nihilista fins al rosa reformista, passant òbviament pel roig revolucionari) i, també, totes les discussions, disputes i crisis que definiren la Primera Internacional.

Majestuosa i combativa, Germinal és una obra mestra de la literatura de denúncia. Però és, també i sobretot, una obra mestra de la literatura, ras i curt.