Vaim, nova novel·la de Jon Fosse, premi Nobel de Literatura 2023, submergeix el lector en una atmosfera d’introspecció i silenci, gràcies a l’habilitat de l'escriptor per construir un univers on el temps sembla aturar-se i cada moment es dissol en una espiral d’emocions sòrdides i delicades alhora. Amb aquesta essència contemplativa, la novel·la insisteix que la vida és un constant vaivé entre la presència i l’absència, entre amor i traïció, i que al capdavall tothom busca un espai on ser acceptat tal com és, sense màscares ni disfresses.

La trama de Vaim —primera part d'una trilogia— gira a l’entorn d’un personatge que busca el sentit de la vida a través de la seva relació amb l’altre. Els diàlegs, escassos i precisos, sense guionet, destaquen per la sinceritat i el pes simbòlic que destil·len. Fosse, amb la seva perícia per capturar instants efímers, ofereix una exploració del sentiment de pèrdua i de la recerca incessant de connexió. El món que crea és un reflex de les inquietuds humanes, una finestra oberta a les relacions, on cada interacció és un recordatori de la fragilitat que ens defineix. A mesura que avancem la lectura, Vaim es transforma en un poema en prosa, un ball entre l’ésser i el no-ésser a través d’un espai que, com el temps, és una dimensió relativa.

Per crear una atmosfera òptima per a la meditació sobre la condició humana, Fosse escull l’escenari rural —una pensada que té una tradició inaugurada per Horaci i que han seguit bèsties narratives com Thoreau, Wordsworth o Knut Hamsun, entre d’altres—, que a banda de menys soroll té moltes més possibilitats per accentuar la solitud del protagonista, Jatgeir, un home que viu en una vila pesquera de nom inventat (Vaim), i que ha de viatjar a l’illa veïna per comprar fil i agulla, on es trobarà amb Eline (el seu amor secret de tota la vida i el nom de la seva barca de pesca). Serà ella qui, acabada de separar de Frank, un pescador de Sund, li proposarà que tornin junts a Vaim. El triangle amorós està servit. Jon Fosse no només reflexiona sobre les ramificacions de l’amor humà, sinó que hi afegeix, amb una potència literària excelsa, l’amor cap al mar, les barques i el paisatge noruec. Només en territoris microscòpics i distants, Fosse pot explorar a consciència la memòria i la vulnerabilitat, i permetre que l’espai escollit deserti del seu rol de terreny per passar a ser una experiència interior i mística no exempta d’angoixa, dubtes i dolor.

Una de les moltes grandeses de Vaim és el triple punt de vista narratiu. Cadascun dels narradors recorda una situació relacionada amb els altres dos i, de manera consecutiva, la suma de narracions estan connectades entre elles gràcies a un punt comú: Vaim. És curiós que Eline no narri en cap moment la seva versió dels fets: ella és la musa (i la barca de fusta). Sí que ho fan Jatgeir, a la primera part; Elias, un veí de Jatgeir que ho observa tot amb perplexitat a la segona part; i Frank, el marit de la dona, a la tercera. Fosse retrata els homes d’aquest llibre com individus apàtics, fluixos, passius, confusos, tancats, víctimes de la incertesa. En canvi empodera la dona, la fa forta i decidida, amb una clara consciència de tenir dos homes agafats pels ous.