BarcelonaLírica, breu i reflexiva. Així es pot descriure Al llac, l'última novel·la de Maria Barbal (Tremp, 1949), en què l'escriptora rescata un paisatge d'infantesa, el pantà de Sant Antoni, on es banyava els dies d'estiu amb la família i els amics. Un retall de vida viscuda li permet imaginar el periple de set personatges que passen un diumenge vora l'aigua: entre ells hi ha dones decidides com la Lídia, la Milagros i la Marieta, homes torturats com el Toni i el Joaquim i dues criatures, la Nora i el Quim. La jornada transcorre relaxadament –tot i que amb alguna tensió mig soterrada– fins que un accident fa trontollar els protagonistes. Amb Al llac (Columna, 2022), Barbal confirma el bon moment creatiu pel qual passa: Tàndem, la novel·la anterior, va rebre el premi Josep Pla 2021, i poc després la trajectòria de l'autora de Pedra de tartera va ser reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Tàndem explicava la història d'un home i una dona madurs que s'enamoraven. En aquesta nova novel·la, Al llac, hi ha una mirada a la infantesa a través d'una nena de 12 anys, la Nora. Per què?

— Aquest llibre persegueix, d'alguna manera, la llum de la infantesa. Ho faig a partir d'un personatge, la Nora, que comença a sentir-se lliure i que està una mica distanciada dels pares. La història central passa un diumenge, el dia que ella fa una activitat que la il·lusiona: va al llac, o pantà, de Sant Antoni amb la Lídia, una amiga de la seva mare; el Joaquim, que treballa a la sabateria del marit de la Lídia, i la seva família.

Transcorre a principis de la dècada dels 60. En aquells moments, vostè tenia l'edat de la Nora.

— A Tremp era molt normal que passéssim els dies de festa al llac. Als anys 60 era una activitat més esplendorosa que ara: s'havia de preparar el menjar, agafar el tren... s'hi arribava a poc a poc. En aquella època, quan jo anava al llac m'ho passava bé. Hi vaig aprendre a nedar, però mai hi vaig viure res tan determinant com el que passa a la novel·la. Mentre escrivia el llibre, l'interior dels personatges em va anar cridant l'atenció cada vegada més. Són homes i dones corrents, no són meditatius ni tenen feines gaire interessants. Però amaguen il·lusions i ombres. Tenen coses a dir.

Aquesta novel·la és una manera de tornar al passat a través de la ficció.

— Una novel·la et permet reelaborar un moment i un lloc en els quals vas viure i donar-los una forma i un relleu diferents. Mentre vius, el paisatge és pla. Quan te'l tornes a mirar a través de les paraules marques uns detalls i uns pensaments. Gràcies a l'exercici d'escriure afegeixes una mirada diferent de la realitat que havies conegut.

¿Hauria escrit Al llac, si la seva infantesa hagués estat dissortada?

— No ho crec. Vaig tenir una infantesa feliç i ara he volgut recuperar-ne la llum.

El llibre combina aquesta llum amb algunes tensions. Aquestes tensions uneixen els personatges?

— No els uneixen: les tensions els lliguen, això segur. La història que explico sembla molt fàcil d'entendre, és l'intent d'escriure uns fets en positiu, transcorre un dia de festa i diversió que té un final inesperat. Una sola jornada pot contenir tots els ingredients de l'ésser humà, les alegries i els desitjos, però també les dificultats per ser feliç.

La Nora és la filla que la Lídia no té. Al llac ens mostra diverses maneres de ser mare i pare.

— El Toni, el marit de la Lídia, té un desig de paternitat molt subratllat, però no té fills biològics amb la Lídia. Quan adoptin un nen més endavant tampoc l'encerten. Llavors t'adones que a ell li agradaven els nens petits: només quan els podia dominar. La Lídia, en canvi, sí que s'entén amb la criatura.

Al llibre no hi ha una idealització dels fills. El Joaquim i la Marieta tenen el Quim i recorden el petit infern pel qual han passat.

— El nen hauria pogut ser un motiu de felicitat, però es converteix en un conflicte entre ells dos.

Aquest nen és el que fa madurar de cop la Nora.

— Al llac és un intent d'explicar el trencament amb la infantesa.

A partir d'aquell dia, el sentiment de culpa l'acompanyarà, però no per res que hagi fet, sinó per un pensament.

— El pensament que té la destarota completament. Es diu que, si fos per ella, el Quim ja es podria ofegar... Més tard, després de l'accident, els adults l'aplaudeixen perquè ha salvat el nen, però ella és plena de neguit i de culpa, perquè justament havia desitjat el contrari.

El títol és una picada d'ullet a la novel·la Cap al far, de Virginia Woolf. Ha estat important per a vostè?

— La idea del llibre va ser molt lliure i personal. En paral·lel hi va haver la lectura de la novel·la de Woolf, potser la que més m'interessa d'ella. Els personatges tenen una intensitat especial que et desconcerta. Com a lector no els arribes a captar mai. Crec que la intriga no és voluntària, sinó que la ment de l'autora funcionava d'aquesta manera tan especial. La infantesa i la idea de créixer és present tant en la novel·la de Woolf com en la meva.

La manera de jugar amb el temps a dins del relat i la importància de la interioritat dels personatges m'ha recordat Alice Munro.

— L'he llegit molt, també. I m'agrada. Una altra autora que he tingut present aquests últims anys és Elizabeth Strout. Olive Kitteridge i Llum de febrer em van impressionar.

Tàndem transcorria a Barcelona. Al llac torna a Tremp, escenari del cicle del Pallars.

— Al cicle del Pallars hi havia Pedra de tartera [1985], Mel i metzines [1990] i Càmfora [1992]. Després s'hi van afegir País íntim [2005] i A l'amic escocès [2019]. Per a mi, Al llac no en forma part. Només agafa aquell escenari per explicar una altra història.

Potser algun lector se sentirà identificat amb els personatges, com passava amb Pedra de tartera.

— És possible. A vegades s'ha donat que alguns lectors se sentien interpel·lats o relacionats amb alguns dels meus personatges, i quan m'ho venen a dir té un punt angoixant. No sé ben bé com reaccionar, perquè esperen que doni una resposta real a una qüestió que per a mi és pràcticament fictícia. Encara que escriguem des de l'experiència i el coneixement, transformem els personatges, amb la intenció que la literatura sigui més interessant que la vida.