BarcelonaAh, quines ganes de tornar a una novel·la de Virginia Woolf! Quin plaer, instal·lar-se en l’estat d’ànim que saben provocar els llibres de l’escriptora anglesa, que és alguna cosa semblant a estar més despert que mai, més conscient del miracle de la vida (i de l’art) sense que això soni com una consigna new age. Són llibres que ens permeten afegir-nos, com convidats invisibles, a grups de persones que s’estimen i s’odien i s’envegen i viuen amb el desig permanent de recordar aquell instant en el qual van ser feliços observant com un raig de sol entrava per una finestra, queia sobre una fulla de gerani i revelava així una veritat íntima i fugissera. Ningú com Woolf sap moure grups de gent (i vents i brises com si fossin persones!), fer-los entrar i sortir de les habitacions i dels jardins i que aquestes accions contribueixin a descriure el que passa per dins d’aquestes persones. Ningú com ella vincla la frase al llarg de les línies fins a aturar-la al final del paràgraf com qui passeja un gosset enjogassat per aturar-lo al final del passeig, exactament allà on ella vol. Ningú com ella parla de les coses sense parlar-ne: dedica tota una segona part del llibre a la guerra sense disparar ni un sol tret, només descrivint, amb una potència lírica desbocada, la decadència física d’una casa a la vora del mar. O parla de la creació femenina amb una metàfora pictòrica que convoca i exorcitza els dimonis i les angoixes que la devien assaltar a ella com a escriptora un dia sí i l’altre també.

Que el cinquè volum de la col·lecció de clàssics que és la Bernat Metge Universal i que es va inaugurar amb La Ilíada sigui una novel·la de Virginia Woolf ja ho diu tot de la importància d’aquesta escriptora. Que la tria hagi estat Cap al far, a més de ser un dels títols més emblemàtics de l’autora, ens regala una nova traducció d’un text descatalogat en català que, per l’enorme complexitat estilística i de vocabulari que presenta, calia destil·lar i convertir en un català genuí i llegidor: no cal dir que la tasca està acomplerta amb escreix i que no ha estat fàcil, com explica el traductor Xavier Pàmies a la nota final i com recorda, amb agraïment, Maria Callís al pròleg, un magnífic pòrtic que dona claus de lectura i que, a més, relaciona mecanismes narratius de Woolf amb Rodoreda que venen al cap de forma inevitable si s’han llegit les dues autores. 

Una experiència transformadora

De tots els personatges que poblen Cap al far, la senyora Ramsay n’és el nucli indiscutible, el sol al voltant del qual giren tots els altres, cadascun a la distància que pot o que se li permet: l’escriptor egòlatra que té per marit, l’amiga i pintora Lily Roscoe, els fills, els convidats ocasionals, les minyones de la casa... I és clar que hi ha un pes autobiogràfic en alguns d’ells: la pintora està inspirada en la germana, el senyor i la senyora Ramsay són alhora venjança i homenatge als pares; però això, quan la literatura es desplega i brilla en tota la seva esplendor com ho fa aquí, és una informació pàl·lida, mai suficient: són els pares de Woolf i no ho són, és la germana pintora i també és ella mateixa transfigurada en pintora amb un pinzell a la mà que es converteix en ploma quan intenta fixar amb paraules la forma que emergeix del desordre.  

Cap al far aconsegueix, amb les armes del llenguatge, el ritme i la cadència d’uns sons, reflectir el caos de sensacions, pensaments i visions que conformen la vida de cadascú, les capes que el temps i l’espai col·loquen a sobre de les persones, per abrigar-les i a vegades per arribar-les a encegar. La lectura d’aquesta novel·la pot arribar a desorientar en algun moment, com navegar en una barca pot arribar a marejar, però un cop s’han desplegat les veles i s’ha agafat una bona ratxa de vent, es pot convertir en una experiència transformadora. Deixar-se acollir per la manta protectora que la senyora Ramsay ens ofereix per no passar fred és el millor que podem fer per mirar d’atrapar “la sacsejada a la fibra dels nervis, la cosa en si, abans de ser convertida en res”.