REPORTATGE

Una història de vampirs del segle XXI

‘Noche y océano’ és una intriga intel·lectual, divertida i enlluernadora que parteix del robatori real del crani del cineasta F.W. Murnau. El director de ‘Nosferatu’ és el paisatge de fons de la fascinació d’una professora universitària per un home que passa uns dies a casa seva

‘AMOR I DOLOR’ 
 ÉS UN QUADRE VAMPÍRIC QUE EDVARD MUNCH VA  PINTAR  EL 1893. / VIQUIPEDIA Zoom

El vampir clàssic s’alimenta de sang humana -preferiblement jove- per rejovenir el seu organisme i, d’aquesta manera, aconseguir una pròrroga que li permeti anar sumant anys, vagarejant d’un segle a l’altre fins que algú li clavi una estaca al cor i li talli el cap. Han passat dos segles des que el folklore centreeuropeu va inspirar John William Polidori, creador de l’arquetip literari del vampir, que s’ha anat expandint per totes les arts -com una epidèmia a estones incontrolada- fins a arribar a mutacions com la que planteja Raquel Taranilla a la seva primera novel·la. Amb Noche y océano, que va aconseguir l’últim premi Biblioteca Breve, l’autora barcelonina ha fet una aportació singular al subgènere: els vampirs del seu llibre, en comptes de nodrir-se de sang s’alimenten de llibres i cultura amb una compulsió sovint malaltissa, i amb la vocació idèntica de transcendir la vida, però en aquest cas gràcies cap a la immortalitat de l’art.

“Mentre em documentava sobre F.W. Murnau, un cineasta que des de feia temps em cridava l’atenció, vaig llegir al diari que algú havia profanat la seva tomba, li havia tallat el cap i se l’havia endut. Era el 2015: em va semblar que acabava de topar amb un fet prou potent per començar la novel·la”, explica l’autora des de Madrid, la ciutat on viu des de fa quatre anys. Hauria d’haver passat per Barcelona per presentar el llibre, però porta més d’una setmana sense sortir de casa, igual que la resta del país. “Això que estem vivint és l’inici d’una crisi que canviarà la nostra percepció de l’espai i dels altres de manera radical -opina l’autora-. La relació amb l’espai íntim serà cada vegada més important, en la vida i per extensió en la literatura: el que s’ha revelat amb aquest virus és que el contacte amb l’altre, la copresència en un mateix lloc, és perillosa”. En aquest sentit, Taranilla s’ha avançat al seu temps a Noche y oceáno i explica “una novel·la de fantasmes d’una dona confinada a casa”, la professora universitària Beatriz Silva, i que es dedica a observar Quirós, un cineasta que acaba d’arribar a Barcelona amb l’objectiu de trobar finançament per filmar una pel·lícula sobre els mesos que Murnau va passar a la Polinèsia per filmar Tabú (1931). “El director es va matar en accident de cotxe quan anava cap a l’estrena d’aquesta pel·lícula”, diu l’escriptora, que estirant el fil polinesi recorda al llibre que Murnau hauria pogut ser víctima d’una maledicció, perquè durant el rodatge “es va instal·lar un temps a Motu Tapu, un illot sagrat”, i perquè es va fer construir “una mansió colonial al damunt d’un antic cementiri”.

A la novel·la, Quirós es converteix en “objecte del desig de la Bea: conec molt poques novel·les en què l’home sigui un personatge buit que només genera emoció”. Quirós té el projecte sobre “la Polinèsia occidentalitzada” de Murnau al cap, però és la Bea qui el vesteix narrativament en un discurs en primera persona, que posa en relació el director de Nosferatu amb un gavadal de referències literàries, artístiques i històriques amb les quals està interconnectat de forma profunda o atzarosa. “Aquesta xarxa vital, cultural, intel·lectual i emocional que vivim és de tipus vampíric -assegura l’escriptora-. La mitomania de la Bea és molt del nostre temps, necessitem nodrir-nos d’aliment artístic constantment”. A nivell personal, la Bea està instal·lada en un parèntesi causat per “un desencís molt gran respecte a la seva trajectòria intel·lectual”. Llicenciada en sociologia i professora d’una assignatura d’oci i turisme, la protagonista de Noche y océano se sent “infeliç” perquè ha dedicat la vida a l’acadèmia, i això no l’omple, però no té alternativa perquè la seva única manera de relacionar-se amb el món és a través del contacte amb les arts. “Es considera experta en turisme, però la seva situació econòmica li ha impedit fer-ne -explica-. Aquest aspecte ve d’una reflexió que com a professora a la universitat jo també he fet: moltes de les coses que explico no les tocaré mai, és com si estiguessin mortes”. A la novel·la hi ha pàgines vívides sobre la Polinèsia, però ni la narradora ni l’autora hi han estat.

“La peripècia de la Bea ens explica que la veritat sempre és a mitges, que tot és una paradoxa -diu-. Podem establir certeses no concretes que en cinc minuts ja no seran vàlides”. Noche y océano es pot definir com “una novel·la de desil·lusions”, però alhora conté l’esperança ja al títol: “Prové d’un fragment de Volverás a Región, de Juan Benet, on parla d’aquell moment en què la nit i l’oceà es confonen com l’únic punt de salvació per a un nàufrag”.

El vampir de Murnau té una relació “molt particular” amb el moment que estem vivint: “Nosferatu és comparat a una epidèmia de pesta que arriba a Alemanya i que obliga la gent a tancar-se a casa”. Per a l’escriptora, el gir final de la història, “molt diferent del Dràcula de Bram Stoker”, també és ressenyable: “Una dona molt llesta i molt pura descobreix en un llibre el secret de com acabar amb el monstre, i decidirà sacrificar-se perquè la resta de gent sobrevisqui. És un final que m’encanta i m’esgarrifa”. La novel·la de Raquel Taranilla converteix el vampirisme en una metàfora de la nostra relació amb la cultura, però també recupera episodis i personatges del segle XX -els exhuma, com en una bona novel·la gòtica- per comprovar si són vius o morts: “Miro el segle passat des de l’actualitat i m’adono que ja no és el nostre temps. Hem de trobar una nova manera de relacionar-nos amb l’entorn. A Murnau li va passar una cosa similar en el tram final de la seva carrera, quan el món del cinema va apostar pel so i ell encara feia pel·lícules mudes. Quan va marxar a la Polinèsia a rodar Tabú era una espècie d’exili temporal per pensar què faria després: si continuava el seu propi camí o s’adaptava a la indústria”.

La seva proposta creativa parteix de la postmodernitat “per posar-la en crisi”: les nombroses notes al peu de pàgina “serveixen per destruir veritats”; els virtuosos meandres narratius a vegades acaben en un cul de sac; el desig que mou la protagonista “potser és una benedicció, o bé una condemna”. És una història d’històries escrita a consciència, amb molt d’ofici i amb un sentit de l’humor aspre i a estones corrosiu.