Vint racons literaris de Barcelona que potser no coneixes
Reportatge
Barcelona

La gran novel·la de Barcelona no existeix

Vint racons literaris de Barcelona que potser no coneixes

‘Barcelona: títol provisional’ proposa un viatge per la capital catalana des dels carrerons que fascinaven Juli Vallmitjana fins a les perifèries descrites per Núria Cadenes, Maria Guasch i Sergi Pons Codina. Entremig queden les novel·les icòniques de Mercè Rodoreda, Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán i Montserrat Roig

Durant anys, la pregunta sobre quina era la gran novel·la que s’havia escrit sobre Barcelona va ser recurrent. Entre els títols que hi apareixien hi havia Vida privada, de J.M. de Sagarra; La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. El consens costava de trobar, i les veus més sarcàstiques asseguraven que si no hi havia cap gran novel·la de Barcelona és perquè encara no existia. “La idea canònica, totèmica, d’una novel·la que ho expliqui tot és impossible”, aventura Andreu Gomila, coeditor amb Diego Piccininno de Barcelona: títol provisional, que acaba de publicar l’Ajuntament de Barcelona amb la voluntat de demostrar que cal defugir la intenció de trobar el llibre més representatiu de la ciutat.

El trajecte que proposa el volum arrenca a principis del segle XX, moment en què la capital catalana “es posa en el mapa de la literatura moderna”. Dedica capítols, tots ells signats per escriptors i periodistes, a vuit dels autors que hi han viscut “i que són, en certa manera, icones, pols d’atracció i d’influència” i arriba fins al present sense oblidar “fenòmens literaris” com el boom llatinoamericà, la Barcelona negra, els baixos fons i l’aparició de noves veus que mostren espais de la geografia barcelonina fins ara poc tractats en la ficció.

“Barcelona, en els seus barris baixos, és singular i personalíssima -escrivia Gabriel Alomar a L’Esquella de la Torratxa el 1913-. Aquí, el lladre és un lladre trist, i el mató és un tètric, i la bordellera, sota el gros número de la porta, és un exemplar escapat de vitrina patològica”. En el capítol Un segle al districte V, Gomila fa arrencar el trajecte amb La Xava, que Juli Vallmitjana va publicar el 1910. L’enllaça amb la Barcelona “empestada com el seu esperit” de Diari del lladre, de Jean Genet (1949), i amb l’excursió al Villa Rosa dels personatges de Vida privada (1932). Com passa en altres capítols del volum, una proposta interessant i molt ben editada, són nombrosos els exemples que en queden fora. Hi trobem la pirotècnica Míster Evasió, de Blai Bonet (1969), i Carrer Robadors, de Mathias Énard (2012), però en canvi no hi són les notables Un film (3.000 metres), de Víctor Català (1926), ni La rossa de mal pèl, de J.M. Francès (1929). Tampoc la visió distòpica del Raval que David Castillo imaginava a Barcelona no existeix (2014).

La negror de la ciutat

Marta Pessarrodona assumeix el repte de parlar de Mercè Rodoreda. La plaça del diamant (1962), que no va guanyar el premi Sant Jordi quan l’autora s’hi va presentar, no és l’única novel·la ambientada a Barcelona de l’escriptora: li fan la competència El carrer de les Camèlies (1966) i Mirall trencat (1974). Pessarrodona n’elogia “el geni narratiu, amb un llenguatge més que planer sense deixar de ser culte”, i exposa també una de les grans paradoxes de l’autora: tot i haver passat 40 anys fora de la capital catalana -del 1939 al 1979, quan s’hi torna a empadronar- és “qui més sobresurt” com a definidora d’una ciutat que escriu i recorda des de la distància. Igual que passa amb La plaça del Diamant, “Gràcia és el centre neuràlgic de la ciutat de [Juan] Marsé, una Gràcia particular fronterera amb el Guinardó, amb la plaça de Rovira i Trias com a eix vertebrador de moltes de les seves històries”, escriu David Castillo. Si te dicen que caí (1973) i Caligrafía de los sueños (2011) en són dos bons exemples. Últimas tardes con Teresa (1966), en canvi, escenifica el contrast entre el Carmel i Sant Gervasi a través de l’intent de seducció del Pijoaparte d’una noia de la burgesia.

Abans que Manuel Vázquez Montalbán inventés el detectiu Pepe Carvalho als anys 70, autors com Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo van aproximar-se a la ciutat des del gènere negre. Tasis va presentar una Barcelona “atrafegada, vibrant, cosmopolita i carregada d’història”, explica Teresa Solana. Pedrolo, molt influït per la tradició nord-americana, intenta “recrear l’argot i els col·loquialismes del món de la delinqüència en català” en novel·les com Joc brut (1965). Sobre l’aproximació de Vázquez Montalbán a la ciutat a través de Carvalho, Carlos Zanón -que va reprendre el personatge a Problemas de identidad (2019)- diu que mostra un “territori eminentment sentimental” que, vist amb els ulls d’ara, fa evident una doble desaparició: a l’hora d’escriure les novel·les Montalbán descrivia una ciutat extingida; ara la Barcelona contemporània de l’escriptor també s’ha esfumat.

Mons perduts i mons futurs

Encara que la Barcelona de l’Eixample de la postguerra sigui clau en Jo confesso, de Jaume Cabré (2011), Simona Škrabec es fixa en la ciutat de finals del segle XVIII de Senyoria (1991). En els seus contes perversament postmoderns, Quim Monzó construeix una “utopia urbana” d’una Barcelona on s’han mantingut “els bars i la manera de ser del barri de Sants dels anys 50 i 60”, defensa Julià Guillamon. Quan parla de Montserrat Roig i El temps de les cireres (1977), Irene Solà parafraseja l’autora: “Barcelona l’havia llegida amb els peus i dominada amb el record”. Potser per això en les seves novel·les el passat sempre acaba afectant el present. El futur, en canvi, hi apareix més aviat poc.

Després d’un capítol dedicat a Maria-Mercè Marçal -“Barcelona no hi és a l’estil de tal oda o novel·la [...], però és nervi, és substrat i és batec”, defensa Blanca Llum Vidal-, Marina Espasa traça un panorama del present literari. Molts dels autors que han escrit sobre la ciutat durant l’última dècada -hi cita, entre d’altres, Núria Cadenes, Maria Guasch i Sergi Pons Codina- coincideixen en l’actitud de “conquerir literàriament [...] llocs lletjos, cimentats, en realitat poc freqüentats pels qui generaven discurs sobre la ciutat”. “Tants textos parlant en veu baixa sobre una ciutat que no existeix -afegeix Espasa, detectant un altre canvi en el relat sobre la ciutat- produeixen l’efecte contrari: un brogit eixordador sobre una ciutat monstruosa”. En un segle, Barcelona ha passat de la invisibilitat a fer soroll. Ara només li falta començar a sonar harmònicament.

Zoom